L'amic Kleenex

Hi ha un tipus de personatge que sempre m'ha fascinat. L'anomenen amic Kleenex i és, com es diria... sí! el millor amic que es pot tenir.

Quan un rep aquest títol té una doble sensació. En primer lloc satisfacció per ser una bona persona i ajudar als altres. Satisfacció per saber que és bo escoltant i donant consells, i també per viure envoltat de noies que són sinceres amb ell, molt més que amb les seves pròpies parelles.
En segon lloc té la sensació de ser un perdedor. Això no és així sempre, però són diversos cops que ho pensa. Aquests pensaments són causats al veure com una vegada i una altra, les seves amigues van caient en els mateixos errors i paranys de les relacions amoroses o sexuals.

L'amic és un home sincer i sensible i per tant, li provoca ràbia veure com hi ha nois que juguen amb les seves amigues, i encara li provoca més ràbia veure com elles mateixes, tot i sabent de quin peu calcen alguns cauen de nou. L'amic Kleenex es veu sobrepassat per algunes situacions realment incòmodes d'escoltar, veu com les amigues són humanes cometent molts errors i més tard veu com, més que humanes, a les seves amigues els hi falta un bull.

L'amic Kleenex acostuma a ser solter en el 95% dels casos i és l'home ideal per al 99'9% de les seves amigues. Un home ideal no en el físic (o si), sinó pel que fa a tots els altres aspectes de la persona. A més, al nostre personatge li acaba passant sempre el pitjor de tot, se sent atret o fins i tot s'enamora d'alguna de les seves amigues. A partir d'aquest moment cada història d'aquesta amiga li provoca més mal, no només pel fet de ser amics sinó perquè l'estima. I té mèrit estimar-la! perquè justament l'amiga amb una vida més desenfrenada és la que li roba el cor al nostre personatge d'estudi. L'amic ja pot tenir paciència, la seva amiga es fixarà en ell però d'aqui molt temps quan estigui desenganyada de tot home, quan ja no sàpiga que fer amb la seva vida amorosa, només llavors serà quan l'aconseguirà i haurà de conviure, no només amb ella sinó amb tot el seu passat. Segur que seran feliços, però ell haurà patit molt i ella haurà viscut.

I es que aquesta setmana una notícia m'ha confirmat el que tots sabem, un estudi de la universitat escocesa Saint Andrews realitzat en més de 400 persones ha arribat a la conclusió que els homes més masculins (físicament) fan la impressió de ser menys fiables, sincers i carinyosos però són els preferits per tenir-hi una aventura. En canvi els homes més femenins ( els llavis més carnosos, els ulls grans, mandíbula menys angulosa...) fan la sensació de ser més bons companys, més fiables i de ser més bons pares i per tant, són els escollits per a casar-s'hi.

No explicaré les meves conclusions però per ser polèmic només diré una cosa... Si els homes són uns porcs, insensibles, egoistes... no serà perquè funciona?

Steve Jobs a Standford 3

- La meva tercera història és sobre la mort.- Quan tenia 17 anys, vaig llegir una cita que deia alguna cosa com: "Si vius cada dia com si fossi l'últim, algun dia tindràs raó". Em va marcar, i des de llavors, durant els últims 33 anys, cada matí m'he mirat al mirall i m'he preguntat: " Si avui fossi l'últim dia de la meva vida, voldria fer el que vaig a fer avui?" I si la resposta era "No" durant masses dies seguits, sabia que necessitava canviar alguna cosa.
- Recordar que moriré aviat és l'eina més important que s'hagi trobat mai per ajudar a prendre les grans decisions de la meva vida. Perquè pràcticament tot, les expectatives dels demés, l'orgull, la por al ridícul o al fracàs s'esvaeixen davant la mort, deixant només el que és realment interessant. Recordar que moriràs és la millor manera que conec per evitar la trampa de pensar que tens alguna cosa a perdre. I estàs despullat. No hi ha raó per no seguir el teu cor.
- Fa gairebé un any em van diagnosticar càncer. Em van fer una revisió a les 7:30 del matí, i mostrava clarament un tumor al pàncrees. Ni tan sols sabia que era el pàncrees. Els metges em van dir que era pràcticament segur un tipus de càncer incurable, i que la meva esperança de vida seria de tres a sis mesos.
- El metge em va aconsellar que anés a casa i tanqués tots els meus assumptes, forma mèdica de dir: "prepara't per morir". Significa intentar dir als teus fills en pocs mesos el que anaves a dir-los en 10 anys. Significa assegurar-te de que tot queda lligat i ben lligat, per a que sigui tan fàcil com sigui possible per a la teva família. Significa dir adéu. Vaig viure tot un dia amb aquell diagnostic. Llavors, a última hora de la tarda, em van fer una biòpsia posant-me un endoscopi pel coll, a través de l'estomac i els intestins. Van punxar el pàncrees i amb una agulla per obtenir algunes cèl·lules del tumor. Jo estava sedat, però la meva dona, que estava allà, em va dir que quan va veure les cèl·lules al microscopi el metge es va posar a plorar perquè va resultar ser una forma molt estranya de càncer de pàncrees que es pot curar amb cirurgia. Em van operar, i ara estic bé. Això és el més aprop que he estat de la mort i espero que sigui el més aprop que hi estigui durant algunes dècades més.
- Havent viscut això, ara us puc dir això amb més certesa que quan la mort era un concepte útil, però purament intel·lectual: Ningú vol morir. Ni tan sols la gent que vol anar al cel vol morir per arrivar-hi. I malgrat tot la mort és el destí que tots compartim. Ningú ha escapat d'ella. Així ha de ser, perquè la Mort és possiblement el millor invent de la Vida. És l'agent de canvi de la Vida. Retira lo vell per fer lloc a lo nou. Ara mateix lo nou sou vosaltres, però d'aquí no massa temps, de forma gradual, us anireu convertint en lo vell, i sereu apartats. Sento ser tan dramàtic, però és bastant cert. El vostre temps és limitat, així que no el gasteu vivint la vida d'un altre. No us deixeu atrapar pel dogma que és viure segons els resultats del pensament d'altres. No deixeu que el soroll de les opinions dels demés ofegui la vostra pròpia veu interior. I el més important, tingueu el coratge de seguir al vostre cor i la vostra intuïció. D'alguna manera ells ja saben el que tu vols fer realment. Tot el demés és secundari.
- Quan era jove, hi havia una publicació fantàstica anomenada "The Whole Earth Catalog" una de les bíblies de la meva generació. La va crear un home anomenat Stewart Brand no lluny d'aquí, a Menlo Park, i la va portar a la vida amb el seu toc poètic. Eren els últims anys 60, abans dels ordinadors personals i la autoedició, així que es feia amb màquines d'escriure, estisores, i càmeres Polaroid. Era com el Google amb tapes de cartolina, 35 anys abans de la arribada de Google: era idealista, i sobreeixien eines clares i grans conceptes. Steward i el seu equip van treure diversos números del The Whole Earth Catalog, i quan va arribar el seu moment van treure un últim número. Va ser a mitjans dels anys 70, i jo tenia la vostra edat.
- A la contraportada de l'últim número hi havia una fotografia d'una carretera per un camp a primera hora del matí, la classe de carretera en la podries trobar-te fent autoestop si sou aventurers. Sota ella estaven les paraules: "Segueix afamat. Segueix embogit". Era el seu últim missatge de d'acomiadament. Segueix afamat. Segueix embogit. I sempre he desitjat això per a mi. I ara, quan us gradueu per començar de nou, us desitjo això: Seguiu afamats. Seguiu embogits.
- Moltes gràcies a tots.

(fi)

Steve Jobs a Sandford 2

- La segona història és sobre l'amor i la pèrdua.
- Vaig tenir sort, vaig saber aviat a la meva vida què era el que més desitjava fer. Woz i jo vam crear Apple al garatge dels meus pares quan tenia 20 anys. Vam treballar molt, i en deu anys Apple va créixer de ser només nosaltres dos, a ser una companyia valorada en 2 mil milions de dòlars i 4000 empleats. Feia just un any que havíem llançat la nostra millor creació, el Macintosh, i feia poc que havia complert els 30. I em van acomiadar.
- Com et poden fer fora de l'empresa que tu has creat? Bé, mentre Apple creixia vam contractar a algú que jo creia molt capacitat per portar la companyia amb mi, i durant el primer any, més o menys, les coses van anar bé. Però llavors la nostra perspectiva del futur va començar a ser diferent, i finalment ens vam apartar completament. Quan això va passar, la Junta Directiva es va posar de la seva part. Així que als 30 estava fora. I de forma molt sobtada.
- El que havia sigut el centre de tota la meva vida adulta se'n havia anat, i va ser devastador. Realment no vaig saber que fer durant alguns mesos. Sentia que havia donat l'esquena a l'anterior generació d'emprenedors, que havia deixat caure el testimoni en el moment que me'l passaven. Em vaig reunir amb David Packard (HP) i Bob Noyce (intel) i vaig intentar disculpar-me per haver-los fastiguejat tant.
- Va ser un fracàs molt sonat i fins i tot vaig pensar en fugir de Silicon Valley. Però alguna cosa va començar a obrir-se camí, encara m'apassionava el que feia. El resultat dels esdeveniments a Apple no havien canviat això ni una mica. Havia estat rebutjat, però encara estava enamorat, així que vaig començar de nou.
- No ho vaig veure així abans, però va resultar que fer-me fora d'Apple va ser el millor que em podria haver passat. Havia canviat el pes de l'èxit per la lleugeresa de ser de nou un principiant, menys segur de les coses. Em va alliberar per entrar en un dels períodes més creatius de la meva vida. Durant els següents cinc anys vaig crear una empresa anomenada NeXT, una altra anomenada Pixar, i em vaig enamorar d'una dona sorprenén que es convertiria després amb la meva dona. Pixar va crear el primer llargmetratge animat per ordinador, Toy Story, i és ara l'estudi d'animació amb més èxit del món.
- En un notable gir dels esdeveniments, Apple va comprar Next, i jo vaig tornar a Apple, i la tecnologia que vam desenvolupar a NeXT és el cor de l'actual renaixement d'Apple. I Laurene i jo tenim una família meravellosa.
- Estic molt segur que res d'això no hauria succeït si no m'haguessin fet fora d'Apple. Crec que va ser una medicina horrible, però suposo que el pacient la necessitava. A vegades la vida et dona al cap amb un totxo.
- No perdeu la fe. Estic convençut de que la única cosa que em va mantenir en funcionament va ser el meu amor pel que feia. Teniu que descobrir què és el que estimeu. I això val tant pel vostre treball com per a la vida. La feina ocuparà una gran part de la vostra vida, i la única manera d'estar realment satisfet és fer el que considereu una feina genial. I la única manera de tenir una feina genial, és estimant el que feu. Si encara no l'heu trobat, seguiu buscant. No us conformeu. Com tot el que té a veure amb el cor, ho sabreu quan ho trobeu.I com totes les relacions genials, les coses milloren i milloren al pas dels anys. Així que segui buscant fins que ho trobeu. No us conformeu.

.... (seguirà)

Steve Jobs a Standford 1

A tot arreu es fan molt discursos, però la major part d'ells s'acaben reduint a l'anècdota. Són pocs els que arriben a l'interior de l'oient en forma d'una classe magistral de lliçons de vida i a més fent-se escoltar. En els propers tres blogs aniré oferint una transliteració del discurs realitzat per Steve Jobs (creador d'Apple i Pixar) a l'acte d'inici de curs de la universitat de Standford l'any 2005. No us el perdeu, és d'aquells que marquen i no deixen indiferent.
En aquest primer blog dedicat a aquest discurs hi afegeixo el vídeo que està en anglès.



- Gràcies
- Tinc l'honor d'estar avui aquí amb vosaltres en el vostre inici en una de les millors universitats del món.
- La veritat sigui dita, jo mai em vaig graduar. Per dir la veritat, això és el més aprop que he estat mai d'una graduació universitària.
- Avui us vull explicar tres històries de la meva vida. Res especial, només tres històries.
- La primera història tracta sobre "connectar els punts".
- Vaig deixar la universitat de Reed després dels sis primers mesos, però després vaig seguir vagant per allà uns altres 18 mesos´, més o menys, abans de deixar-ho del tot.
- Per què ho vaig deixar?
- Va començar abans de que nasqués. La meva mare era una estudiant jove i soltera, i va decidir donar-me en adopció. Ella tenia molt clar que els qui m'adoptessin haurien de ser titulats universitaris, així que tot es va preparar per a que fos adoptat al néixer per un advocat i la seva dona. Només que quan jo vaig néixer van decidir, a l'últim moment, que el que de veritat volien era una nena. Així que els meus pares, que estaven a la llista d'espera, van rebre una trucada a mitjanit preguntant:
- "Tenim un nen no esperat, el voleu?"
- "I tant", van dir ells.
- La meva mare biològica es va assabentar que la meva mare no tenia titulació universitària, i que el meu pare ni tan sols va curar el batxillerat, així que es va negar a firmar els documents d'adopció. Va cedir, mesos més tard, quan els meus pares van prometre que algun dia jo aniria a la universitat, i 17 anys més tard vaig anar a la universitat.
- Però d'alguna manera descuidada, vaig escollir una universitat que era gairebé tan cara com Stanford, i tots els estalvis dels meus pares, de classe treballadora, els estava gastant en la meva matrícula. Després de sis mesos, no els veia cap propòsit.
- No tenia idea de què volia fer amb la meva vida, i menys encara de com la universitat m'ajudaria a descobrir-ho. I m'estava gastant tots els estalvis que els meus après havien aconseguit al llarg de la seva vida. Així que vaig decidir deixar-ho, i confiar en que les coses anirien bé. En el seu moment em va fer por, però en retrospectiva va ser una de les millors decisions que he pres mai.
- En el moment de deixar-ho, ja no vaig anar més a les classes obligatòries que no m'interessaven i, vaig començar a anar a les que em semblaven interessants. No era idíl·lic. No tenia dormitori, així que dormia al terra de les habitacions dels meus amics, retornava ampolles de Coca-Cola pels 5 cèntims de l'envàs per a aconseguir diners per menjar i els Diumenges a la nit caminava més de 10km per menjar bé un cop a la setmana al temple dels Hare Krishna. M'encantava. I moltes coses amb les que anava topant al seguir la meva curiositat i intuició resultaven no tenir el preu més endavant.
- Us donaré un exemple:
-En aquella època la Universitat de Reed oferia la que potser era la millor formació de cal·ligrafia del país. A tot arreu del campus, tots els pòsters, totes les etiquetes de tots els calaixos, estaven bellament cal·ligrafiades a mà. Com ja no estava matriculat i no tenia classes obligatòries, vaig decidir assistir al curs de cal·ligrafia per aprendre com es feia. Vaig aprendre coses sobre el serif i tipografies sans serif, sobre els espais variables entre lletres, sobre què fa realment gran a una tipografia. Era subtilment bell, històrica i artísticament, d'alguna manera que la ciència no pot capturar, i ho vaig trobar fascinant.
- Res d'això tenia la més mínima esperança d'aplicació pràctica a la meva vida. Però 10 anys més tard, quan estàvem dissenyant el primer ordinador Mac, tot allò va tornar a mi. I vam dissenyar el Mac amb allò a la seva essència. Va ser el primer ordinador amb belles tipografies. Si mai m'hagués passat per aquell curs concret de la universitat, el Mac mai hauria tingut múltiples tipografies, ni caràcters amb espaiat proporcional. I com el Windows no va fer més que copiar el Mac, es provable que cap ordinador personal ho tingués ara. Si mai hagués decidit deixar-ho, no hauria assistit a aquella classe de cal·ligrafia i els ordinadors personals no tindrien la meravellosa tipografia que tenen.
- Evidentment, era impossible connectar els punts mirant cap al futur quan estava a classe, però va ser molt i molt clar al mirar enrere 10 anys més tard. De nou, no pots connectar els punts endavant, només pots fer-ho cap a enrere. Així que teniu que confiar en que els punts es connectaran algun cop al futur.
- Teniu que confiar en alguna cosa, l'instint, el destí, la vida, el karma, el que sigui. Perquè creure que els punts s'uniran et donarà tota la confiança en un mateix. Aquesta forma d'actuar mai m'ha deixat tirat, i ha marcat la diferència a la meva vida.

.... (seguirà)