Dedico aquest primer blog a parlar de l'Àfrica, la gran oblidada. A qualsevol diari occidental les notícies respecte a aquest continent no ocupen més de 15 o 20 línies i quan s'intensifica l'activitat periodística per qualsevol motiu no deixa de ser una minúcia respecte a Iraq, Afganistan o altres països d'altres continents.
Parlo d'Àfrica, o més ben dit de Tanzània, recolzat en un gran documental que vaig veure fa algun temps: "Darwin's nightmare", que es va realitzar l'any 2004. Un document absolutament objectiu, sorprenent en el món en que vivim, en que els extrems són la única opció, en que estàs a favor o en contra, però no pots estar d'acord en certs aspectes de cada bàndol. Un documental que no denúncia, només mostra.
El lloc on ens situa el documental és El llac Victòria, a la part de Tanzània. Una zona que exporta grans quantitats de peix, concretament la perca del Nil o com la podem trobar a molts restaurants econòmics, filets de nero. La seva introducció al llac Victòria va ser intencionada per tal de millorar la pesca de la zona als anys 50, fet que va ser un èxit econòmic a partir dels anys 70 (clar que no ecològic).Aquest fet va fer que s'escampés com la pólvora que al llac Victòria hi havia feina i possibilitats per a una població que encara es recuperava d'una guerra brutal. El Fons Monetari Internacional ha donat moltes ajudes econòmiques per al desenvolupament d'aquesta indústria, la que exporta més de Tanzània amb 36000 tones de peix anuals, que equivalen a 500 milions de dòlars anuals. Per cert, 2 milions de quilos anuals es venen a Mercabarna cada any.
Malgrat aquesta injecció econòmica a la zona i rebent 30 milions de dolars del FMI, el programa mundial d'aliments demana 17 milions de dòlars d'ajuda internacional ja que, la meitat de la població pateix desnutrició. Quines paradoxes hi ha al món, la meitat del país pateix fam alhora que és un dels principals exportadors d'alimentació del món. Organitzacions internacionals demanen diners per a solucionar la fam a la zona, mentre les empreses que s'instalen al llac reben el doble dels diners necessaris per acabar amb la fam. La mateixa població que pesca el nero no pot accedir al seu consum pel seu elevat preu, només poden adquirir les restes que sobren de la planta filetejadora de nero, és a dir, les espines i els caps. Porten aquestes restes amb camionetes descobertes a assecar-los. Cada carregament costa 89 euros malgrat estar mig podrit i el seu assecat produeix grans quantitats de gas amoniacal provocant greus problemes de salut als qui hi estan en contacte.
La població treballa pescant amb les tecnologies més rudimentàries, cobrant els diners justos per viure i amb l'amenaça de la mort a la feina o pel Sida o altres virus. Entre 45 i 50 persones moren cada 6 mesos en un poble de 390 habitants per culpa de la Sida. Això s'explica perquè els homes són els que pesquen i porten un sou més alt a casa, i alhora són més vulnerables a morir de VIH per l'esforç físic diari. Un cop mort, la única manera que té la dona per sobreviure ella i algun dels seus fills és la prostitució. No hi ha escoles, un 75% de la població és analfabeta, els pastors catòlics no recomanen els preservatius... En definitiva, una catàstrofe humanitària.
Els pilots que transporten el peix cap a països occidentals, sobretot a Europa i Japó, són consumidors de prostitució i a vegades verducs d'alguna noia. A la pregunta "Que porten a l'avió al venir a Tanzània?" responen silenci o un "no ho sé i no m'importa", però bé que saben que porten peix al tornar del país. Els propietaris de les fàbriques diuen que els avions van buits, però el cert és que Tanzània és el principal país de pas d'armes cap a Angola. Però no es pot culpabilitzar als pilots, és habitual que algun avió no pugui volar gaire més enllà d'alguns quilòmetres per culpa de l'excés de càrrega. Per la voluntat de treure més rendiment, de guanyar més.
Molta població veu com la única sortida a viure amb un sou digne és l'exèrcit, i l'exèrcit quan necessita a més gent és al estar en guerra. No és estrany doncs, que la voluntat d'estar en guerra està molt estesa entre la població.
I tampoc és estrany que la droga provoqui estralls entre els joves que es veuen incapaços, no de viure dignament, de sobreviure. La droga no és més que porexpan desfet que inhalen i els provoca un somni profund, ideal per a deixar de banda la seva vida cruel. Però al despertar-se encara és pitjor, molts mentre estan en aquest somni profund són morts o abusats.
El documental sense denunciar o ser tendenciós mostra encara més la cruesa del món. Cruesa que pateix Tanzània i tants altres llocs d'Àfrica i del món. I que la seva exportació a petita escala es dóna a qualsevol país del món. A una imatge d'una fàbrica apareix un calendari que posa "You're part of the big system". Quin sistema? El liberalisme radical que exercim els occidentals fa que altres com els tanzanis del documental no tinguin igualtat d'oportunitats. Veure un mercat com el del documental que no compleix un mínim de dret social amb el seu entorn i que no garanteix cap benefici a la població em fa pensar que aquest sistema és força precari. No tot s'hi val per a guanyar més. Clar que sense benefici econòmic no hi ha després cap altra cosa que misèria absoluta, però cal que aquest liberalisme extremista passi a la història i, un liberalisme responsable i compromès sigui el sistema. Llavors sí que tots serem part d'un gran sistema, un sistema que serà el nostre i tots podrem dir amb orgull: "Aquest és el meu sistema".
Si vols aconseguir el documental, envia'm un correu i et dic com accedir-hi fent clic
aquíEtiquetes de comentaris: Economia, Internacional
