En Saura i els anti-feixistes

Aquest cap de setmana, com cada any que s'acosta el dia 20 de Novembre, hem pogut veure escenes d'homenatge a franquistes a Madrid i altres punts d'Espanya. La novetat està en que un se sent més identificat amb la manera de fer civilitzada dels franquistes que dels anti-feixistes. Sí, és trist però a Catalunya passen aquestes coses. Surten uns defensors de la veritat absoluta i creuen que pel seu lema tenen dret i legitimitat per a fer el que vulguin.

Aquests mateixos anti-feixistes són els primers a saltar quan els feixistes agredeixen a uns policies o quan apallissen a algú, però en canvi quan són ells els qui apallissen o agredeixen policies ho fan per un bon motiu... Si, sorprèn però hi ha gent que ho pensa!

Cal felicitar, evidentment, al conseller Saura per la seva lluita (fins i tot dins del govern) contra el sistema. 22 policies ferits mentre que només hi ha 5 detinguts... I això que els policies són els qui tenen porres, escopetes, gasos i manilles! Bromes a part, cal dir que en Saura segur que no vol aquests espectacles, no perquè sigui conseller, sinó perquè és una persona. El problema està en que hi ha persones que mentre no tenen responsabilitats són els primers a cridar, manifestar-se i exaltar els ànims. Potser no llencen mai cap pedra, però utilitzen la revolta com a extorsió, xantatge o, fins i tot, arma electoral.

Però el món és savi, i tothom acaba prenent de la mateixa medicina que ha repartit. El problema però és sempre el mateix... en Saura ha descobert aquestes conseqüències amb 57 anys. Bé, ja sabeu que diuen... val més tard que mai!

Projectes personals, il·lusions de futur

A Google paguen un sou als treballadors per fer x hores. Això no és cap secret, fins aqui com a qualsevol empresa normal. Però Google ha demostrat en 9 anys des de que es va fundar que no és una empresa convencional i que tants projectes diferents tenen una raó de ser. Són l'empresa número 1 d'internet, no hi ha cap dubte. I com s'aconsegueix això? amb una llei de vida bàsica, les persones només inventen i innoven en coses que els hi agraden o per necessitat d'existència.

Google explota el primer principi que he esmentat deixant el 20% de l'horari laboral dels seus treballadors lliure per a que es dediquin als seus projectes personals. Projectes que, al ser personals, motiven encara més als treballadors fent que d'aquest 20% del temps en surtin el 50% dels projectes de google. Entre aquest trobem Gmail, Google news, Orkut i Adsense.

El títol de l'article és "Projectes personals, il·lusions de futur" i té un sentit. En els útlims temps estic fent com els treballadors de Google, dedicar gran part del meu temps lliure per assolir un projecte. Aviat sortirà a la llum, a alguns els hi semblarà una tonteria, a d'altres una gran idea, a uns altres una cosa de gran utilitat... Jo no sé com sortirà, però aquesta és la gràcia de tot negoci, invertir il·lusió, idees i treball.

El peatge del plaer

El meu trajecte més habitual per la Ap-7 és per anar a Cambrils. La ruta seguida és per l'autopista fins a Altafulla, on surto i després de fer dues rotondes torno a entrar per agafar un tiquet i no haver de pagar el peatge de Tarragona. No cal dir que no sóc l'únic que faig aquest procés i que sovint es creen taps importants de vehicles a les dues rotondes. Malgrat tot per a mi val la pena, m'estalvio 2'36 euros a canvi d'arribar 2 o 3 minuts més tard al destí.

L'últim dia que vaig fer aquesta trampa em vaig dur una sorpresa. Sorpresa que no m'he dut abans perquè segurament no hi havia posat atenció. Al posar-me al carril de sortida de l'autopista, davant meu tenia dos vehicles de gama alta, un BMW X5 i un Porche Cayene. I els vaig continuar tenint al davant fins que ens vam tornar a incorporar a l'autopista aquest cop amb el tiquet d'excempció de peatge valorat en 2'36 euros.

Al veure aquests vehicles un pensa que el bé més gran que obtenim d'aquest peatge no és estalviar-se diners. El que dóna és plaer, el plaer de com quan ets petit i t'amagues d'alguna cosa i no et descobreixen, el mateix que quan sense voler has marxat d'un lloc sense pagar... És a dir, el plaer de ser un espavilat!

Les persones que fan aquest truc per no pagar posen en evidència, amb els seus vehicles, que aquest plaer no té fronteres socials o econòmiques.

L'amic Kleenex

Hi ha un tipus de personatge que sempre m'ha fascinat. L'anomenen amic Kleenex i és, com es diria... sí! el millor amic que es pot tenir.

Quan un rep aquest títol té una doble sensació. En primer lloc satisfacció per ser una bona persona i ajudar als altres. Satisfacció per saber que és bo escoltant i donant consells, i també per viure envoltat de noies que són sinceres amb ell, molt més que amb les seves pròpies parelles.
En segon lloc té la sensació de ser un perdedor. Això no és així sempre, però són diversos cops que ho pensa. Aquests pensaments són causats al veure com una vegada i una altra, les seves amigues van caient en els mateixos errors i paranys de les relacions amoroses o sexuals.

L'amic és un home sincer i sensible i per tant, li provoca ràbia veure com hi ha nois que juguen amb les seves amigues, i encara li provoca més ràbia veure com elles mateixes, tot i sabent de quin peu calcen alguns cauen de nou. L'amic Kleenex es veu sobrepassat per algunes situacions realment incòmodes d'escoltar, veu com les amigues són humanes cometent molts errors i més tard veu com, més que humanes, a les seves amigues els hi falta un bull.

L'amic Kleenex acostuma a ser solter en el 95% dels casos i és l'home ideal per al 99'9% de les seves amigues. Un home ideal no en el físic (o si), sinó pel que fa a tots els altres aspectes de la persona. A més, al nostre personatge li acaba passant sempre el pitjor de tot, se sent atret o fins i tot s'enamora d'alguna de les seves amigues. A partir d'aquest moment cada història d'aquesta amiga li provoca més mal, no només pel fet de ser amics sinó perquè l'estima. I té mèrit estimar-la! perquè justament l'amiga amb una vida més desenfrenada és la que li roba el cor al nostre personatge d'estudi. L'amic ja pot tenir paciència, la seva amiga es fixarà en ell però d'aqui molt temps quan estigui desenganyada de tot home, quan ja no sàpiga que fer amb la seva vida amorosa, només llavors serà quan l'aconseguirà i haurà de conviure, no només amb ella sinó amb tot el seu passat. Segur que seran feliços, però ell haurà patit molt i ella haurà viscut.

I es que aquesta setmana una notícia m'ha confirmat el que tots sabem, un estudi de la universitat escocesa Saint Andrews realitzat en més de 400 persones ha arribat a la conclusió que els homes més masculins (físicament) fan la impressió de ser menys fiables, sincers i carinyosos però són els preferits per tenir-hi una aventura. En canvi els homes més femenins ( els llavis més carnosos, els ulls grans, mandíbula menys angulosa...) fan la sensació de ser més bons companys, més fiables i de ser més bons pares i per tant, són els escollits per a casar-s'hi.

No explicaré les meves conclusions però per ser polèmic només diré una cosa... Si els homes són uns porcs, insensibles, egoistes... no serà perquè funciona?

La decadència catalana té uns responsables: els catalans!

És cert que Espanya sempre ens ha donat pel darrere intentant fer de Catalunya una regió més i com més mancada de benestar millor. Catalunya és l'enemic a la unitat d'Espanya i per tant, sabem des de fa uns 300 o 400 anys, per no dir tota la història, que l'amistat o apreci entre els dos països és impossible.

Malgrat això, cal que siguem ben conscients tots els catalans que el principal problema de Catalunya no és Espanya, ho són els catalans. Un arriva a aquesta conclusió per diversos motius i que es materialitzen en molts exemples. Però en posaré un de clar.

Fa uns dies vaig enviar un correu al diari Avui de queixa. No era una carta dels lectors, era una carta dirigida al diari per demanar siusplau, pel bé del prestigi del diari, dels seus lectors i dels catalans que posessin un sistema de registre a la gent que comenta les notícies a la seva pàgina web http://www.avui.cat/ .

El que es pot veure en aquesta web és patètic, i encara ho és més si tenim en compte que és el principal diari en català. Cada cop que hi entro i miro els comentaris de les notícies sento vergonya dels catalans. Com pot ser que tothom sigui pedant i critiqui despietadament als altres? El sistema és sempre el mateix i ara us el relato.

Primer de tot es publica la notícia, que pot estar més ben redactada o menys i també, com a qualsevol mitjà hi pot haver alguna falta d'ortografia (cosa que cal millorar molt).

Seguidament algú escriu que el periodista no en té ni idea, ja sigui perquè hi ha una falta o perquè creu que la notícia no està del tot ben explicada. A vegades la falta d'ortografia citada existeix i a vegades no, però la persona que comenta la notícia carregant-s'ho tot (sigui cert o no el que diu) se sent feliç i per un instant, potser l'únic en tot el dia, se sent intel·ligent.

El tercer pas és que algú comenti la notícia, però normalment trobarem una rèplica al missatge del seguidor d'en Pompeu Fabra. En aquest cas, carrega contra els catalans sectaris i excloents. Té raó, ja he dit que el missatge anterior és pedant, insolent i potser ha dit que "sòl public" no es correcte i que s'ha de dir "terra public" ja que "sòl" ve de "suelo", però aquest segon comentari demostra com és de reaccionari el poble català, i això que només és l'inici de la llarga llista de comentaris que queden per venir!

Després ens trobem amb un missatge escrit que comenta la notícia i dóna la seva opinió. Però clar, el pobre que ha gosat opinar d'una manera seriosa del tema que realment toca la notícia no sap escriure bé el català. Resulta que és immigrant, viu a una ciutat de l'àrea metropolitana i sempre parla castellà, però llegeix l'Avui i a sobre hi vol participar escrivint en català.

Un cop vist el comentari anterior que demostra el que és realment intentar integrar-se apareix un escrit amb un català correctissim. Llàstima que aquesta bona construcció gramatical i vocabulari serveixi per criticar durament al pobre que ha escrit amb tota la bona voluntat del món, fent un esforç per adaptar-se. Aquesta persona el que vol és defensar el català en una reserva catalana al mitg de la Vall d'en Bas o arreu de Catalunya i que el parlin 400 o 500 persones. El més fort de tot es que es pensa que fent això fa un bé al català!

A partir d'aquí és un desgavell tan o més patètic com l'anterior en que es barregen comentaris "made in Pompeu Fabra" en contra dels altres comentaris i del periodista. Castellans i anti-catalans d'arreu escriuen comentaris dient qualsevol bajanada en contra de Catalunya i els catalans. I ho fan, em sap greu dir-ho amb certa raó, perquè apart de la allau de crítiques pel vocabulari i la professionalitat del periodista, hi ha el menyspreu a qualsevol opinió que no és igual a la pròpia. I remarco menyspreu, que no vol dir no compartir opinions, sinó que vol dir ser irrespectuós.

I com a diari electrònic en català, per últim cal remarcar la guerra oberta entre militants i simpatitzants de CiU i ERC als comentaris que no fan més que contribuir al desgavell que abans comentava. I d'això no en són responsables els partits, ho són els catalans. I després aquests mateixos es queixen de l'estil de fer política dels partits polítics...

I prefereixo no parlar d'aquells que defensen Cuba, Veneçuela i similars i que carreguen durament contra els EUA. Però això potser és un tema a tocar un altre dia.

En resum, a les persones que s'intenten integrar els critiquem perquè no escriuen o parlen bé el català, anem de sobrats, creiem que sabem de tot i per tant la nostra opinió és la veritat absoluta, critiquem sistemàticament a tothom i no pensem en els errors propis, som reaccionaris destructius, defensem a personatges estrafolaris pensant que són els salvadors del món quan en realitat és al revés, i per últim evidenciem la falta d'intel·ligència com a país amb aquesta guerra absurda entre els propis catalans.

Ja tenia raó en Vicent Sanchís en un sopar de la JNC. El periodisme està en crisi... però com vol que no ho estigui en aquest país?

Darwin contra Déu

El passat 28 de maig es va inaugurar a Cincinnati (Kentucky) el primer gran museu del creacionisme. Sí, el bressol de la investigació científica, el país on s'han desenvolupat els grans invents i teories que han canviat la nostra vida és, alhora, un país on els seus habitants viuen discusions no planejades (encara) a Europa.
Uns 25 milions de dòlars s'han invertit en la construcció d'aquest museu que disposa de 5.600 metres quadrats d'exposició. En aquest espai podem veure com es demostra que la terra te 6000 anys d'antiguitat enlloc de 450 milions. A més, sostenen que els dinosaures com els humans van ser creats el sisè dia i que per tant, les dues espècies van compartir espai a la terra.
Més enllà de jutjar qualsevol tipus de plantejament anti-evolucionista, el que em fa plantejar fets com aquest és la dificultat d'assimilació dels canvis constants en el món actual. Cada cop hi ha un nombre més elevat de persones que creuen en teories creacionistes, sobretot a Estats Units on segons una enquesta del USA Today gairebé el 50% dels habitants pensen en que és possible que la creació succeís. També veiem com la població amish ha anat augmentant fins a 200.000 persones l'any 2000 i sembla que com a molt es mantindria de població enlloc de disminuir com seria de suposar.
Aquest no és un fet que passi només a Estats Units, però hi passa allà especialment. No per la seva limitació mental com pensen molts catalans i espanyols, jo diria que passa allà a causa del seu avenç tecnològic i social. Al Japó també hi ha unes conceqüències evients del col·lapse que arriben a tenir molts habitants, una d'elles és el milió de joves tancats a la seva habitació sense sortir-hi per res. Aquí encara estem a molts anys d'atrapar el model actual d'aquests dos paisos, i per tant, aqui no hi ha alguns problemes que s'en deriven.
Crec que és un fet preocupant i que cal plantejar amb seriositat. L'evolució actual és tan ràpida que, cada cop, hi ha més gent que es tenca a creure en res nou i en participar d'aquesta evolució tecnològica i social. Cal descobrir quin és el límit de les persones i la seva capacitat d'assimilació, i a partir d'aquí millorar-la. Deixar aquest fet de banda pot, i està comportant, una divisió difícil de curar.

El Remer

Fa un temps, en una web que ara no recordo vaig trobar una història com aquesta o molt semblant. Divertida i fa escapar un somriure evidenciant que, com a país, no estem gaire lluny de l'estupidesa que reflexa el relat.

Fruit de la tasca de col·laboració internacional duta a terme per una empresa espanyola, es va celebrar una competició amistosa de rem entre l'equip d'aquesta empresa i una altra homòloga del Japó.
Els remers japonesos es van destacar des del començament. Van arribar a la meta una hora abans que l'equip espanyol.
De tornada al país, el comitè executiu d'esports es va reunir per a analitzar les causes de tan desconcertant i imprevist resultat.
Les conclusions van ser:
· En l'equip japonès hi havia 1 cap d'equip i 10 remers.
· En l'equip espanyol hi havia 1 remer i 10 caps d'equip.
Vist el fracàs, s'encarrega al departament de planificació estratègica que faci la reestructuració que calgui i reforci l'equip per poder guanyar als japonesos.
Així, doncs un cop reforçat l'equip es va demanar la corresponent revenja. Un altre cop, l'equip japonès va tornar a avançar-se des del començament. Aquesta vegada l'equip espanyol va arribar dues hores més tard.
La nova anàlisi del Comitè Executiu va fer públics els següents resultats:
·En l'equip japonès hi havia 1 cap d'equip i 10 remers.
·En l'equip espanyol, després dels canvis introduïts pel departament de Planificació Estratègica, la composició era la següent:
1 cap d'equip
2 assistents del cap d'equip
7 caps d'unitat
1 remer
La conclusió del comitè va ser unànime i lapidària: "El remer és un incompetent" . En conseqüència, el comitè va decidir castigar el remer i li van obrir un expedient informatiu.
Finalment, l'any següent hauria de ser el de la revenja definitiva dels espanyols i el seu honor. El departament de Noves Tecnologies i Negocis havia posat en marxa un pla destinat a millorar la productivitat, introduint noves modificacions en l'organització que generarien, sense cap mena de dubte, increments substancials d'efectivitat, eficiència i eficàcia. Serien la clau de l'èxit.
El resultat ha estat novament catastròfic. L'equip espanyol va arribar tres hores més tard que el japonès. Les conclusions van revelar dades esgarrifoses:
Per a desconcertar, l'equip japonès va optar per l'alineació tradicional, és a dir 1 cap d'equip i 10 remers.
En canvi, l'equip espanyol va utilitzar una nova formació innovadora integrada aquesta vegada per:
1 cap d'equip
1 auditors de qualitat total
1 facilitador
1 assessor de "empowerment"
1 supervisor de "downsizing"
1 analista de procediments
1 tecnòleg
1 controlador
1 cap d'unitat
1 cronometrador
1 remer
Després de diversos dies d'esgotadores reunions i profunda anàlisi, l'empresa espanyola fa la següent declaració pública:
"Donada la manifesta incompetència i passotisme del remer del nostre equip, aquest ha estat acomiadat de l'equip de rem i de la seva feina. Per a l'any que ve, recorrerem a la contractació d'un nou remer".

Què se n'han fet dels harakiris?

A les pel·lícules tots hem pogut veure molts cops fins a quin extrem porten la dignitat personal els japonesos. És una manera d'actuar poc comprensible en la nostra cultura.
Avui podem veure als diaris que el ministre d'agricultura, boscos i pesca japonès s'ha mort d'un atac de cor després d'intentar suïcidar-se. Els motius per a posar fi a la seva existència han estat un seguit d'irregularitats econòmiques al acceptar donacions per part d'empresaris que optaven a projectes públics que depenien del seu departament.

No és el primer polític d'aquell país que s'hagués suïcidat. Durant la història moderna del Japó desenes de polítics i empresaris han pres aquesta decisió al veure's involucrats en capítols foscos d'irregularitats. Però també ho han fet, per exemple, en moments que han vist que la seva gestió al capdavant d'una empresa era dolenta i posava en perill els llocs de treball dels empleats.

No cal que digui que arribar a l'extrem del suïcidi és sobrepassar els límits, però cal extreure'n una lliçó que tenen clara els japonesos: Quan s'ocupa algun càrrec de responsabilitat, si es cometen errors, cal assumir les conseqüències. Aquí a Catalunya i a Espanya això no ho tenen gens clar els polítics. Qualsevol persona pot dir i fer la primera barbaritat que se li passi pel cap i no hi ha cap conseqüència.

Hi ha un vídeo que escenifica clarament la falta de responsabilitat al assumir errors: El triple harakiri de Polònia. Al vídeo és en Saura qui assumeix la responsabilitat, res més lluny de la realitat tenint en compte les polèmiques en que està immers el conseller d'Interior i Participació.

Competència

Van dos homes per la selva. Porten botes i un munt d'equipament repartit entre totes les butxaques de l'armilla, camisa i pantalons. De sobte, al seu darrera senten el rugit d'un lleó, i en girar-se comproven que efectivament és un lleó immens amb una molt bona dentadura.
Tots dos es queden acollonits i paralitzats per la por. El lleó es queda a l'expectativa, sense parar de rugir i mirar-los fixament. Els dos homes no paren de treure tot tipus d'objectes de les seves butxaques pensant quin d'ells els pot salvar de l'animal. De sobte, un dels homes es treu la motxilla de l'esquena i de dins agafa unes sabates esportives. Es treu les botes i es posa les sabates esportives. Obre la cremallera de la part inferior dels pantalons que duia, quedant-se en bermudes i es mira al company tot somrient. El company, pessimista per la situació en que es troben, li diu:
- Em sembla que per molt que t'equipis per córrer, el lleó correrà més que nosaltres.
L'home de les sabates esportives li contesta:
- Jo no vull córrer més que el lleó... Vull córrer més que tu!

Amb aquest acudit podem veure una realitat evident. No importa trobar la millor solució als problemes, cal trobar-ne una millor que els altres. Perquè no podem oblidar que malgrat tot sóm animals.

52'

Segons uns últims estudis científics, publicats a prestigioses revistes com Nature i Muy interessante, s'ha pogut desmentir el mite que els homes pensem en el sexe permanentment o a cada 10 segons. Han determinat que hi pensem cada 52 segons, mentre que les dones hi pensen un cop al dia de mitjana.
Personalment en trec tres conclusions. Una, que l'estudi fet a les dones no dóna resultats correctes; dues, que la gent perd el temps fent investigacions absurdes; i tres, que escrivint aquestes línies he pensat 2 cops en el sexe.