Eclipsi anul·lar

Futur Digital

2007-12-04T08:45:00.000+01:00

Si em voleu continuar llegint em trobareu a:

http://www.futurdigital.com

Acomiadament (a mitges)

2007-12-04T08:30:00.000+01:00

Crec que massa gent parla de política i molt millor que jo. Però hi ha una cosa que no suporto pel que fa a la blogosfera, hi ha molta crítica però poca opinió i reflexió. M'agrada saber que hi ha gent que opina el mateix, i es que els meus dos comptadors de tràfic web em mostren la xifra de 9070 visites rebudes aquests 8 mesos.
Porto 8 mesos i m'acomiado formalment d'aquest blog per a fer coses més interessants pel que fa a nivell professional. Molts sabeu que treballo a Activa Multimèdia, que estudio ja el tram final de la meva llarga i dura carrera i que he creat el portal d'art http://www.allpaintings.org/ que ha rebut 6000 visites des d'Octubre que va sortir a la llum i la cosa va augmentant cada setmana. Per això últimament no he actualitzat tant com voldria el blog, que de ben segur escriuré de tan en tan però poc, molt poc. La política i la opinió és un camp competitiu i dur, més encara quan un va en contra de tot el que és convencional.

He posat en funcionament un nou blog, http://www.futurdigital.com/ un espai on aniré posat tots els avenços tecnològics que es vagin desenvolupant. No existeix una web de referència en aquest camp en català i jo vull ocupar aquest espai. Cal que el català estigui present en tots els camps i que pugui continuar sent una llengua de referència a internet. Crec que des d'aquest espai puc fer molt més per a Catalunya i per mi que escrivint de política, cultura, actituds o qualsevol altra cosa.

Independència del poder judicial

2007-12-01T21:17:00.000+01:00

No en sé de lleis ni de com funcionen els tribunals i per això em deixo guiar per a persones que en saben del tema. En diverses xerrades, l'Alfons López Tena ha explicat que cada any una entitat canadenca estudia quin grau d'imparcialitat judicial hi ha a cada país del món. Com podem imaginar la situació en la que està Espanya és equiparable a molts països africans o d'Europa de l'est. Exactament Espanya es troba en la posició 64 del ranking, competint amb països com Benín o Togo.
Espanya és el 25é país pel que fa a PIB nominal per capita però ocupa el 64é lloc a la llista d'imparcialitat judicial, i hem de tenir en compte que al món hi ha uns 180 països.

Espanya continua fent com li ha passat durant tota la història. S'enriqueix però no evoluciona mentalment repercutint en la falta de llibertat, eternitzant la tancada mentalitat espanyola. La riquesa pot venir o marxar, però la instauració d'un sistema plenament democràtic i just és bàsic per a que un país pugui continuar prosperant.

En López Tena és l'únic vocal del consell judicial que diu amb claredat aquestes dades però és català i això el condemna a la solitud en qualsevol reforma o votació, perquè al ser català i independentista vol desvertebrar Espanya... No sé si sortirà algun dia algun espanyol capaç de dir què no funciona i intentar-ho canviar, però sempre ens quedarà l'esperança de que el nostre petit país pugui per fi establir un sistema propi excel·lent gràcies a persones com l'Alfons López Tena i tants altres.

Partits democràtics?

2007-11-27T08:30:00.000+01:00

Els partits polítics juguen sempre al concurs de qui és més democràtic o el que escolta més el poble. Aquests dies em fa força gràcia això. Com cada cop que s'acosten unes eleccions es proclamen els candidats de cada partit. I insisteixo a remarcar la paraula "proclamen".

Hi ha diferents variants per a proclamar... Aplaudint en una assemblea del partit per exemple, també ho és escollir el candidat en un consell nacional on hi ha uns quants escollits enlloc de tots els militants, i moltes altres formes. Escollir un candidat és una cosa que ni tan sols els militants dels partits polítics poden fer, conec particularment el cas d'en Duran i Lleida per a CIU. No entenc perquè es proclama en Duran com a candidat i jo i molts centenars i milers de militants no hi hem pogut dir res al respecte. Un líder que no és escollit democràticament dins d'un partit, sinó que és imposat per la força de les quotes. Per què només hi ha un sol candidat a cada partit? és que ningú més es veu capacitat per presentar-se o es que saben que lluitar contra la maquinària interna del partit és impossible?

Alguns diran que a Esquerra no passa això perquè es va tombar la candidatura oficialista de Lleida, però si no la van saber mantenir va ser per la ineptitud del que es presentava i pel secretari d'organització, i per un que cau en pugen 50. El nucli Montilla a base de favors i joc brut s'ha instaurat al capdavant del partit i els càrrecs electes, el PP amb en Cirera com a líder...
Tanta gent de baix perfil a la política no serà perquè no han de guanyar-se res? Potser tenen els amics que calen per ser proclamats per a ocupar un càrrec electe i, per tant, els militants no poden dir que un és un inepte per a presentar-se a unes eleccions escollint-ne un altre.

Recordo que encara hi ha una llei electoral catalana pendent des de fa 30 anys, i no ens ha d'estranyar que encara no s'hagi fet. Simplement, quin partit pot parlar més de models per a representar al poble si a dins de casa seva no tenen més que una paròdia de la democràcia? Les primàries han de ser un element més de la democràcia a dins dels partits.

En Saura i els anti-feixistes

2007-11-19T13:33:00.000+01:00

Aquest cap de setmana, com cada any que s'acosta el dia 20 de Novembre, hem pogut veure escenes d'homenatge a franquistes a Madrid i altres punts d'Espanya. La novetat està en que un se sent més identificat amb la manera de fer civilitzada dels franquistes que dels anti-feixistes. Sí, és trist però a Catalunya passen aquestes coses. Surten uns defensors de la veritat absoluta i creuen que pel seu lema tenen dret i legitimitat per a fer el que vulguin.

Aquests mateixos anti-feixistes són els primers a saltar quan els feixistes agredeixen a uns policies o quan apallissen a algú, però en canvi quan són ells els qui apallissen o agredeixen policies ho fan per un bon motiu... Si, sorprèn però hi ha gent que ho pensa!

Cal felicitar, evidentment, al conseller Saura per la seva lluita (fins i tot dins del govern) contra el sistema. 22 policies ferits mentre que només hi ha 5 detinguts... I això que els policies són els qui tenen porres, escopetes, gasos i manilles! Bromes a part, cal dir que en Saura segur que no vol aquests espectacles, no perquè sigui conseller, sinó perquè és una persona. El problema està en que hi ha persones que mentre no tenen responsabilitats són els primers a cridar, manifestar-se i exaltar els ànims. Potser no llencen mai cap pedra, però utilitzen la revolta com a extorsió, xantatge o, fins i tot, arma electoral.

Però el món és savi, i tothom acaba prenent de la mateixa medicina que ha repartit. El problema però és sempre el mateix... en Saura ha descobert aquestes conseqüències amb 57 anys. Bé, ja sabeu que diuen... val més tard que mai!

Els papers de Salamanca, els papers de la vergonya

2007-10-24T09:22:00.000+02:00

El tema dels papers de Salamanca no deixa de ser actualitat. La notícia està en la negativa del govern central a executar la llei de retorn dels papers. No cal dir que és lamentable que un parlament aprovi una llei i no es compleixi, però encara és pitjor que sigui el govern qui donés suport a la llei i l'ignori.

El debat dels papers és, si em perdoneu, patètic. Tant pel que fa al bàndol espanyol com el dels polítics catalans, fent que els propietaris legítims dels papers robats i els seus familiars en pateixin les conseqüències.
Primer cal recordar que la major part dels papers són cartes personals entre persones normals i corrents: cartes d'amor, cartes entre amics.... Altres papers són documents oficials de propietats, fitxes militars i un llarg etcètera de paperassa burocràtica que l'únic valor que pot tenir és per als familiars del legítim propietari. Documents que per cert, en condicions normals, poden tenir sense cap problema. També hi ha un nombre important de papers de la Generalitat de Catalunya però no deixa de ser una minoria respecte als altres tipus de documents.

Quan es va iniciar la campanya política a favor de retorn dels papers de Salamanca es va cometre un error bàsic: territorialitzar el conflicte.
Les proclames dels polítics catalans reclamant dignitat pel robatori a Catalunya no ha fet més que empitjorar la situació. Perquè, com vols explicar a Espanya que ha robat a Catalunya? Que és Espanya i que és Catalunya per a ells? De fet, aquest conflicte no s'hauria d'haver donat, el que haurien d'haver reclamat els polítics des del primer dia és que la gent ha de recuperar els seus documents robats. Senzillament això... Què costava incidir en el dret de cada persona a recuperar el que és seu? En una sessió de control al govern, en la proposta d'una llei, perquè no s'ha preguntat mai perquè si l'estat té uns papers robats no es retornen als seus propietaris legítims?
Alguns diran que si que s'ha dit així, però és un engany. El que s'ha fet sempre és dir que a Catalunya se la va robar i que ha de recuperar els seus documents.

Catalunya acusa a Espanya, els espanyols i els catalans pressionen, els polítics espanyols demostren que la transició encara és viva i els polítics catalans polititzen tot el que poden per guanyar vots encara que vagi en contra del país. Mentrestant, aquest conflicte s'allarga eternament...

www.allpaintings.org

2007-10-19T17:30:00.000+02:00

Fa uns dies vaig parlar d'un projecte que estava realitzant, doncs aqui el teniu

Antecedents:

El primer quadre: "El plàtan volador"

"El pont sobre el riu"

"El port"

"El poble"

I aquesta afició, abandonada en aquests moments, ha derivat en això:

Vull agrair els ànims que he rebut de totes les persones que han sabut del projecte i especialment a l'Anna pel seu talent amb el disseny i la seva paciència, perquè fer un logo per mi vol dir fer-ne 8.

No cal que us digui que espero la vostra visita clicant sobre el logo.

Avui fa 67 anys...

2007-10-15T16:14:00.000+02:00

Si he de morir, moriré serenament. En mi no queda tampoc ni l'hombra d'un rencor.

Donaré gràcies a Déu que m'hagi procurat una mort tan bella pels ideals. Éll ha volgut aquest destí , i li dec encara la gratitut d'aquesta pau i serenitat que m'ompla al pensar en la mort, que veig acostar-se, sense por.

La meva petitesa no podria esperar un final més digne. Per Catalunya, i pel que representa de pau, justicia i amor.

Lluís Companys, 15 d'octubre de 1940

Catalunya a Frankfurt

2007-10-10T13:54:00.000+02:00

La gran fira del llibre de Frankfurt ja ha obert les seves portes i l'home de cerimònies que tenia la clau per obrir-la era, com no podia ser de cap altra manera, en Quim Monzó.
El discurs sencer el podeu trobar aquí: http://www.llull.cat/llull/estaticos/arxius/discursinaugural.pdf

Quan he llegit el discurs he pensat en el potencial dels catalans i la seva cultura. En l'enginy i l'humor català. En Quim Monzó ha plasmat la seva ment brillant en aquest text. Un conte per inaugurar una fira del llibre, publicitat de la cultura catalana sense ser publicitat, una exaltació del nivell de la cultura catalana sense exaltació. Dubto que algú altre hagués fet un discurs tan poc convencional, i alhora tan carregat de contingut.
D'aquesta brillant classe d'en Quim Monzó em vull quedar en una part crítica amb els propis catalans i que tot seguit us escric:

"(...) Això passa l’any que la cultura catalana n’és la convidada. Un any que pot ser, per exemple, el 2007. Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”

No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta:“¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta(o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.
Facis una cosa o facis l’altra —carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges— la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si senyores i senyors, fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.

Però passa que l’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó a ningú per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a Frankfurt; de manera que decideix acceptar. És evident que no l’hi proposaran pas —fer el protocol·lari discurs inicial— l’any que la cultura convidada a la Fira de Frankfurt sigui la turca, la vietnamesa o la n’gndunga. Així, doncs, diu que sí, que el farà, i tot seguits’asseu a una taula, agafa un bolígraf i una llibreta i comença a rumiar què hi ha de dir. (...)"

No em direu que no és un mestre? llegiu el text complet perquè això només és una mínima part del discurs.

Polítics de talent

2007-10-05T22:38:00.000+02:00

Fins aquest cap de setmana pensava que Catalunya no s'havia d'emmirallar amb Euskadi. Ho pensava amb convenciment, però la meva participació al Alderdi Eguna d'enguany ha fet canviar totalment la visió que tenia de la política basca.
Cal comentar la força popular del PNB, on hi pots trobar des de la persona més punk a l'home amb el tratje més elegant, trencant el mite de les dretes o les esquerres. Milers de persones es van aplegar per celebrar el dia del Partit Nacionalista Basc, per menjar i beure amb tots els companys de partit, i també per escoltar i abraçar els seus dos grans líders, en Josu Jon Imaz i Juan José Ibarretxe.

Primer va parlar el lehendakari, persona que no és el president del partit. Va fer un discurs impecable, lluny de la lluita que es vol fer creure que el PNB té amb Espanya. Va parlar de terrorisme i va parlar en nom de tots els ciutadans d'Euskadi, cosa que si fos el màxim dirigent del partit no podria fer. Aquí en canvi hem de veure com en Carod fa dues compareixences de premsa cada cop, una en nom del president d'Esquerra i l'altra en nom de vicepresident (insultant així a la intel·ligència humana). Això només fa que demostrar el sentit de país i de construcció que té el PNB, la seva seriositat i sobretot la seva visió de que ocupar càrrec públic és una responsabilitat tant gran que requereix una dedicació exclusiva.

En Josu Jon Imaz va parlar del partit. Nul·les referències al PP o al PSOE, només parlant del què és el PNB i els valors que han d'imperar en el partit. Un discurs per fer sentir a tots els assistents orgullosos de ser del PNB. No va entrar en cap moment en la confrontació amb els altres partits, cosa impossible de veure a Catalunya, demostrant que és un partit constructiu, que viu la política amb una visió d'integració i construcció. En canvi el PP, PSOE, IU, i a Catalunya ERC i CIU (com tots els altres) viuen la política mediàtica, els discursos de destrucció al contrari i de poques idees.

En definitiva, la política basca està a anys llums a la catalana i encara més de l'espanyola. Espero que aquesta manera de fer s'instauri en general a tots els partits polítics, que els candidats no siguin la maquinària de partit i sobretot que el talent i la intel·ligència siguin les mínimes qualitats dels líders de partits i càrrecs públics.

La poderosa agricultura europea

2007-09-28T18:44:00.000+02:00

Per què es subvencionen productes occidentals que són deficitaris impedint que el mateix producte, molt més barat, arribi als nostres supermercats des del tercer món?
Per què amb aquesta hipocresia de conservar els agricultors i productors ramaders del primer món evitem que tot un continent com Àfrica pugui sortir del pou on està posat?
Per què permetem que l'excés de subvenció faci que els agricultors i ramaders hagin de destruir els excedents?

El proper divendres la taula de joves organitza una projecció d'un documental a la Casa Orlandai de Sarrià. Aquest documental es diu "La poderosa agricultura europea".

Podeu veure el vídeo en aquesta direcció.
http://video.google.es/videosearch?q=poderosa+agricultura+europea

És un documental imprescindible per a liberals, ja que qui no ho sigui un cop l'hagi mirat s'hi convertirà en certs aspectes.

Projectes personals, il·lusions de futur

2007-09-23T13:43:00.000+02:00

A Google paguen un sou als treballadors per fer x hores. Això no és cap secret, fins aqui com a qualsevol empresa normal. Però Google ha demostrat en 9 anys des de que es va fundar que no és una empresa convencional i que tants projectes diferents tenen una raó de ser. Són l'empresa número 1 d'internet, no hi ha cap dubte. I com s'aconsegueix això? amb una llei de vida bàsica, les persones només inventen i innoven en coses que els hi agraden o per necessitat d'existència.

Google explota el primer principi que he esmentat deixant el 20% de l'horari laboral dels seus treballadors lliure per a que es dediquin als seus projectes personals. Projectes que, al ser personals, motiven encara més als treballadors fent que d'aquest 20% del temps en surtin el 50% dels projectes de google. Entre aquest trobem Gmail, Google news, Orkut i Adsense.

El títol de l'article és "Projectes personals, il·lusions de futur" i té un sentit. En els útlims temps estic fent com els treballadors de Google, dedicar gran part del meu temps lliure per assolir un projecte. Aviat sortirà a la llum, a alguns els hi semblarà una tonteria, a d'altres una gran idea, a uns altres una cosa de gran utilitat... Jo no sé com sortirà, però aquesta és la gràcia de tot negoci, invertir il·lusió, idees i treball.

La Espanya feudal

2007-09-16T18:53:00.000+02:00

Qualsevol llegint el títol d'aquest article podria pensar que faré una classe d'història, però res més lluny de la realitat. L'essència fastigosa i encarcarada d'Espanya no tan sols ha desaparegut, sinó que s'ha instaurat a Catalunya. Els polítics catalans actuals tenen poca valentia i pensar en que puguin ser crítics amb la monarquia és per riure. Això no deixa de ser normal perquè els catalans consumeixen el producte monàrquic per revistes i premsa rosa en general. Que si ara el bikini, que si ara potser es separen, que si ara una nena, que si ara un nen... Sense voluntat o intenció de canviar les coses, sense preguntar-se si és normal que en ple segle XXI ser de sang blava vulgui dir rebre un sou públic desorbitat, viure com en un conte de fades, no treballar i ser intocable, fins i tot davant l'opinió.

Fa uns mesos es va retirar del mercat una revista per injuriar la família reial... Fins aquí res que no sigui ja normal en aquest país vergonyós. Però Catalunya ja ha entrat en aquest joc, no només perquè, com deia, els polítics col·laboren en això (perquè la gent no ho demana i per tant també n'és responsable), sinó que també els mitjans de comunicació.
Avui m'he llevat i a la notícia del diari Avui (versió electrònica) que parla sobre la crema de fotografies del rei no s'hi pot opinar. El diari Avui ha escollit, ha escollit el silenci i el seguidisme. Ha escollit renunciar a la polèmica. Tenen por de que la gent digui el que realment pensa, tenen por de que algú digui que qui mereix anar a la presó 2 anys és la persona que es planteja tancar a la presó a algú que crema un tros de paper. Clar que quan es pot opinar, la gent acostuma a dir bajanades i enriure's de la intel·ligència humana, però tot i això si deixen opinar a totes les notícies, per què no en aquesta?

Sí, cremar una bandera espanyola o una fotografia d'un rei o príncep costa fins a 2 anys de presó. Potser podem dir gràcies per no tallar-nos el cap o penjar-nos, sort que hem avançat una mica! Ara, que si voleu cremar senyeres endavant! i jo vull que sigui així, si algú crema una senyera que li puguin dir "fill de.." o "olé tus huevos" però no empresonar.

No hi ha res més trist per un país que haver de defensar els seus símbols mitjançant condemnes i penes de presó. I es que a mi, cada dia que passa, em repugna més Espanya.

Papers per despistar

2007-09-12T09:21:00.000+02:00

Una de les claus per ser un bon polític a Catalunya a l'actualitat és saber despistar. En un país normal ser un bon polític equivaldria a afrontar tots els problemes sense fugir d'estudi, però ja se sap quins polítics tenim!
Despistar sense que es noti no és fàcil però hi ha dos sistemes que no fallen mai.

El primer és l'utilitzat pel Zapatero i és senzillament accelerar el ritme de les declaracions, afegint moltes subordinades i allargar molt les frases. Amb aquest sistema es poden arribar a dir moltes coses sobre algun tema i no arribar a dir res. Cal dir que el president del país veí és un expert en aquest art.

El segon no s'utilitza en declaracions o mítings directament però és una variació del sistema anterior. Alhora d'aprovar una llei enlloc de presentar un text resumit amb tots els punts clau es presenta un extens informe amb milers de paraules i centenars de pàgines. Voleu veure un exemple? dons aquí el teniu.

Moralitat o economia?

2007-09-07T12:50:00.000+02:00

Un dels fonaments més importats de la nostra societat és la moralitat. No sempre podem actuar en conseqüència, i es que molts factors, sobretot la imprescindible llibertat individual i l'econòmic poden limitar la nostra capacitat de crear i aplicar polítiques morals. (prefereixo el terme "moral" que el "social" tot i que, al cap i la fi és el mateix, però menys socialista i sobretot menys estat-pare) .

Aquí us poso un fragment de la sèrie "Sí, primer ministre" en que es parla d'una llei del tabac que vol aplicar el ministre de sanitat i la reacció que provoca al secretari del consell. Hi ha una discusió força interesant del tema d'aquest article, moralitat i economia.

Menors a les presons

2007-09-02T09:13:00.000+02:00

Gairebé 3000 delictes van ser comesos l'any 2006 a Anglaterra i Gales per menors massa joves per ser processats en aquest país, és a dir, per menors de 10 anys. Entre aquests crims hi ha 66 ofenses sexuals i 1300 incidents de danys criminals i incendis intencionats. La proporció de delictes realitzats per menors d'edat és baix ja que n'hi ha uns 5'5 milions anuals a ambdós països però alguns casos, per la seva crueltat, arriben fins a les nostres pantalles com en els últims dies. Malgrat això, la criminalitat causada per menors, a qualsevol regió del Regne Unit és semblant a la de Catalunya i molts altres estats d'Europa, representant entre un 9% i un 10% (2006 i estimació 2007)

A l'actualitat hi ha 23 menors empresonats per cada 100.000 habitants a Anglaterra, a França 6, a Espanya 2 i a Finlàndia 0'2. Aquesta diferència es deu, bàsicament, a que l'edat mínima per a la responsabilitat penal és diferent als diversos països de la UE. Com deia a Anglaterra és de 10 anys, a Alemanya 14, Portugal 12, A Holanda 16 i Escòcia 8 anys. Aquest ball de xifres només és per posar en evidència una dada més, el Regne Unit és el país d'Europa amb la comunitat reclusa de menors més gran, arribant a poc més de 200.000 nens entre reixes. Cosa que no vol dir que sigui el país amb els menors més conflictius.

Aquest any s'ha format la associació "The just umbrella" amb l'objectiu de reclamar una edat penal mínima igual a tots els països d'Europa i també un sistema semblant alhora de processar-los.
Posaré un exemple, un holandès de 15 anys al seu país no seria condemnat a un delicte però si fes un viatge per Anglaterra i cometés el mateix delicte sí. De la mateixa manera, el mateix nen, segons a on se'l condemni pot anar a un reformatori en règim obert o a una presó convencional amb presos de totes les edats.

Espero que aquesta associació aconsegueixi els seus objectius, de la mateixa manera que desitjo que el model penal destinat als menors aconsegueixi més rehabilitació i més prevenció ja que, la situació actual, és molt preocupant i cada cop ho és més.

El millor portàtil del món

2007-08-29T08:50:00.000+02:00

Per aquells que no sabeu quin ordinador comprar per tenir el millor portàtil del món, mireu aquest vídeo. Malgrat fa 15 anys que va aparèixer a la pel·lícula Brain Donors, no s'ha comercialitzat mai i el seu preu és una incògnita. Això sí, si n'aconseguiu un sereu l'enveja de qualsevol amant de la tecnologia.

Ara ja teniu una idea més per fer la vostra vida més mòbil.

PD: en aquest model tenim secretària inclosa.

El peatge del plaer

2007-08-26T21:52:00.000+02:00

El meu trajecte més habitual per la Ap-7 és per anar a Cambrils. La ruta seguida és per l'autopista fins a Altafulla, on surto i després de fer dues rotondes torno a entrar per agafar un tiquet i no haver de pagar el peatge de Tarragona. No cal dir que no sóc l'únic que faig aquest procés i que sovint es creen taps importants de vehicles a les dues rotondes. Malgrat tot per a mi val la pena, m'estalvio 2'36 euros a canvi d'arribar 2 o 3 minuts més tard al destí.

L'últim dia que vaig fer aquesta trampa em vaig dur una sorpresa. Sorpresa que no m'he dut abans perquè segurament no hi havia posat atenció. Al posar-me al carril de sortida de l'autopista, davant meu tenia dos vehicles de gama alta, un BMW X5 i un Porche Cayene. I els vaig continuar tenint al davant fins que ens vam tornar a incorporar a l'autopista aquest cop amb el tiquet d'excempció de peatge valorat en 2'36 euros.

Al veure aquests vehicles un pensa que el bé més gran que obtenim d'aquest peatge no és estalviar-se diners. El que dóna és plaer, el plaer de com quan ets petit i t'amagues d'alguna cosa i no et descobreixen, el mateix que quan sense voler has marxat d'un lloc sense pagar... És a dir, el plaer de ser un espavilat!

Les persones que fan aquest truc per no pagar posen en evidència, amb els seus vehicles, que aquest plaer no té fronteres socials o econòmiques.

Visca EUA? no! Visca la Xina!

2007-08-19T16:30:00.000+02:00

Fa més de mig mes que al lloc de feina hi ha un exemplar de "El Periódico". Cada dia me l'he mirat de reüll sense atrevir-me a obrir-lo, cada dia el mateix exemplar, el del dijous dia 2 d'agost del 2007. De fet el diari es fa servir per no cremar la taula amb un soldador, l'ús més adequat que se li pot donar a aquest rotatiu. Finalment he decidit a investigar el seu contingut abans d'acabar llençant el diari a les escombraries. La meva animadversió a aquest pamflet socialista no és només per motius polítics, sempre m'ha semblat un diari de baix nivell i tendenciós en les notícies de política nacional, espanyola i internacional.

Ara em trobo a la pàgina 10, "Internacional". A la part superior dreta posa que la Hillary Clinton avantatja en 21 punts a B. Obama (me'n alegro). A sota, ocupant la resta de la pàgina hi ha una notícia que em crida l'atenció. Em trobo el titular següent: " La Xina accelera la modernització de l'Exèrcit 80 anys després de crear-lo". He començat a llegir la notícia ja que pinta interessant i penso: "Ja veuràs com acaba parlant dels EUA en algun lloc".

La notícia sembla ben construïda i tot, i és el Periódico. Em sorprèn la veritat. Vaig llegint i em trobo una introducció que en resum diu que l''exèrcit xinès és el més gran del món pel que fa a personal ja que compta amb 2.300.000 persones i es destinen uns 32.790 milions d'euros al seu finançament. Aquest últim any s'ha augmentat un 17'8% la despesa ja que s'està duent a terme un pla per a modernitzar l'exèrcit xinès.
Això és un terç de la notícia, la següent part diu i poso literalment: "En relacions a l'amenaça xinesa no sol explicar-se que l'augment en Defensa és conseqüent amb el de l'economia nacional, que EUA gasta deu vegades més 484.100 milions de dòlars: el 4,03% del seu PIB, per l'1,35 xinès) i incrementa dia a dia la seva pressió militar a l'Àsia, que la Xina mai ha participat en aliances militars ni ha tingut bases a l'estranger, que no té afanys expansionistes i que és la més interessada a preservar un entorn pacífic per al seu miracle econòmic."

Per si encara no fos suficient continua dient: " Recentment, dues organitzacions dels EUA defensores del control d'armament mundial acusaven el seu Govern de promoure la por a Xina per augmentar el seu arsenal. (...) Per primera vegada, una delegació de periodistes estrangers va ser convidada a una de les seves instal·lacions (de l'EPL), als afores de Pequín. (...) També es discuteix la possibilitat de nombrar un portaveu. Fins ara, l'EPL no disposava de cap número de telèfon conegut."

Fins ara sabem que EUA fa un ús inadequat del seu exèrcit però en canvi la Xina no. I també que l'exèrcit xinès és pacifista però l'americà és imperialista. La notícia acaba amb un destacat que diu: "El ministre de Defensa xinès va assegurar (...) que tindran tolerància tolerància zero amb Taiwan. Les forces militars xineses superen avui cinc vegades les de Taiwan, encara que s'estima que hi ha el mateix nombre de míssils als dos costats de l'estret de Formosa". "Taiwan tem que l'auge de l'EPL empenyi Pequín a ocupar l'illa per la força. La Xina critica el suport dels EUA a l'illa, que li va vendre 400 míssils el març. La decisió va encrespar Pequín, que va amenaçar amb la solució militar si Taipei es declara independent. L'illa es va separar unilateralment de la Xina el 1949".

Acabo de llegir i em pregunto... si l'exèrcit xinès és tan pacifista i no és expansionista perquè té centenars de míssils apuntant a Taiwan? és que creuen que Taiwan envairà la Xina? potser la millor resposta és que aquest conflicte és culpa dels Estats Units. Amb aquest pas, demà trobaré un diari posant una dictadura com a exemple de democràcia.

L'amic Kleenex

2007-08-11T20:39:00.000+02:00

Hi ha un tipus de personatge que sempre m'ha fascinat. L'anomenen amic Kleenex i és, com es diria... sí! el millor amic que es pot tenir.

Quan un rep aquest títol té una doble sensació. En primer lloc satisfacció per ser una bona persona i ajudar als altres. Satisfacció per saber que és bo escoltant i donant consells, i també per viure envoltat de noies que són sinceres amb ell, molt més que amb les seves pròpies parelles.
En segon lloc té la sensació de ser un perdedor. Això no és així sempre, però són diversos cops que ho pensa. Aquests pensaments són causats al veure com una vegada i una altra, les seves amigues van caient en els mateixos errors i paranys de les relacions amoroses o sexuals.

L'amic és un home sincer i sensible i per tant, li provoca ràbia veure com hi ha nois que juguen amb les seves amigues, i encara li provoca més ràbia veure com elles mateixes, tot i sabent de quin peu calcen alguns cauen de nou. L'amic Kleenex es veu sobrepassat per algunes situacions realment incòmodes d'escoltar, veu com les amigues són humanes cometent molts errors i més tard veu com, més que humanes, a les seves amigues els hi falta un bull.

L'amic Kleenex acostuma a ser solter en el 95% dels casos i és l'home ideal per al 99'9% de les seves amigues. Un home ideal no en el físic (o si), sinó pel que fa a tots els altres aspectes de la persona. A més, al nostre personatge li acaba passant sempre el pitjor de tot, se sent atret o fins i tot s'enamora d'alguna de les seves amigues. A partir d'aquest moment cada història d'aquesta amiga li provoca més mal, no només pel fet de ser amics sinó perquè l'estima. I té mèrit estimar-la! perquè justament l'amiga amb una vida més desenfrenada és la que li roba el cor al nostre personatge d'estudi. L'amic ja pot tenir paciència, la seva amiga es fixarà en ell però d'aqui molt temps quan estigui desenganyada de tot home, quan ja no sàpiga que fer amb la seva vida amorosa, només llavors serà quan l'aconseguirà i haurà de conviure, no només amb ella sinó amb tot el seu passat. Segur que seran feliços, però ell haurà patit molt i ella haurà viscut.

I es que aquesta setmana una notícia m'ha confirmat el que tots sabem, un estudi de la universitat escocesa Saint Andrews realitzat en més de 400 persones ha arribat a la conclusió que els homes més masculins (físicament) fan la impressió de ser menys fiables, sincers i carinyosos però són els preferits per tenir-hi una aventura. En canvi els homes més femenins ( els llavis més carnosos, els ulls grans, mandíbula menys angulosa...) fan la sensació de ser més bons companys, més fiables i de ser més bons pares i per tant, són els escollits per a casar-s'hi.

No explicaré les meves conclusions però per ser polèmic només diré una cosa... Si els homes són uns porcs, insensibles, egoistes... no serà perquè funciona?

La decadència catalana té uns responsables: els catalans!

2007-08-06T08:22:00.000+02:00

És cert que Espanya sempre ens ha donat pel darrere intentant fer de Catalunya una regió més i com més mancada de benestar millor. Catalunya és l'enemic a la unitat d'Espanya i per tant, sabem des de fa uns 300 o 400 anys, per no dir tota la història, que l'amistat o apreci entre els dos països és impossible.

Malgrat això, cal que siguem ben conscients tots els catalans que el principal problema de Catalunya no és Espanya, ho són els catalans. Un arriva a aquesta conclusió per diversos motius i que es materialitzen en molts exemples. Però en posaré un de clar.

Fa uns dies vaig enviar un correu al diari Avui de queixa. No era una carta dels lectors, era una carta dirigida al diari per demanar siusplau, pel bé del prestigi del diari, dels seus lectors i dels catalans que posessin un sistema de registre a la gent que comenta les notícies a la seva pàgina web http://www.avui.cat/ .

El que es pot veure en aquesta web és patètic, i encara ho és més si tenim en compte que és el principal diari en català. Cada cop que hi entro i miro els comentaris de les notícies sento vergonya dels catalans. Com pot ser que tothom sigui pedant i critiqui despietadament als altres? El sistema és sempre el mateix i ara us el relato.

Primer de tot es publica la notícia, que pot estar més ben redactada o menys i també, com a qualsevol mitjà hi pot haver alguna falta d'ortografia (cosa que cal millorar molt).

Seguidament algú escriu que el periodista no en té ni idea, ja sigui perquè hi ha una falta o perquè creu que la notícia no està del tot ben explicada. A vegades la falta d'ortografia citada existeix i a vegades no, però la persona que comenta la notícia carregant-s'ho tot (sigui cert o no el que diu) se sent feliç i per un instant, potser l'únic en tot el dia, se sent intel·ligent.

El tercer pas és que algú comenti la notícia, però normalment trobarem una rèplica al missatge del seguidor d'en Pompeu Fabra. En aquest cas, carrega contra els catalans sectaris i excloents. Té raó, ja he dit que el missatge anterior és pedant, insolent i potser ha dit que "sòl public" no es correcte i que s'ha de dir "terra public" ja que "sòl" ve de "suelo", però aquest segon comentari demostra com és de reaccionari el poble català, i això que només és l'inici de la llarga llista de comentaris que queden per venir!

Després ens trobem amb un missatge escrit que comenta la notícia i dóna la seva opinió. Però clar, el pobre que ha gosat opinar d'una manera seriosa del tema que realment toca la notícia no sap escriure bé el català. Resulta que és immigrant, viu a una ciutat de l'àrea metropolitana i sempre parla castellà, però llegeix l'Avui i a sobre hi vol participar escrivint en català.

Un cop vist el comentari anterior que demostra el que és realment intentar integrar-se apareix un escrit amb un català correctissim. Llàstima que aquesta bona construcció gramatical i vocabulari serveixi per criticar durament al pobre que ha escrit amb tota la bona voluntat del món, fent un esforç per adaptar-se. Aquesta persona el que vol és defensar el català en una reserva catalana al mitg de la Vall d'en Bas o arreu de Catalunya i que el parlin 400 o 500 persones. El més fort de tot es que es pensa que fent això fa un bé al català!

A partir d'aquí és un desgavell tan o més patètic com l'anterior en que es barregen comentaris "made in Pompeu Fabra" en contra dels altres comentaris i del periodista. Castellans i anti-catalans d'arreu escriuen comentaris dient qualsevol bajanada en contra de Catalunya i els catalans. I ho fan, em sap greu dir-ho amb certa raó, perquè apart de la allau de crítiques pel vocabulari i la professionalitat del periodista, hi ha el menyspreu a qualsevol opinió que no és igual a la pròpia. I remarco menyspreu, que no vol dir no compartir opinions, sinó que vol dir ser irrespectuós.

I com a diari electrònic en català, per últim cal remarcar la guerra oberta entre militants i simpatitzants de CiU i ERC als comentaris que no fan més que contribuir al desgavell que abans comentava. I d'això no en són responsables els partits, ho són els catalans. I després aquests mateixos es queixen de l'estil de fer política dels partits polítics...

I prefereixo no parlar d'aquells que defensen Cuba, Veneçuela i similars i que carreguen durament contra els EUA. Però això potser és un tema a tocar un altre dia.

En resum, a les persones que s'intenten integrar els critiquem perquè no escriuen o parlen bé el català, anem de sobrats, creiem que sabem de tot i per tant la nostra opinió és la veritat absoluta, critiquem sistemàticament a tothom i no pensem en els errors propis, som reaccionaris destructius, defensem a personatges estrafolaris pensant que són els salvadors del món quan en realitat és al revés, i per últim evidenciem la falta d'intel·ligència com a país amb aquesta guerra absurda entre els propis catalans.

Ja tenia raó en Vicent Sanchís en un sopar de la JNC. El periodisme està en crisi... però com vol que no ho estigui en aquest país?

La política com a fi o com a mitjà

2007-07-31T09:41:00.000+02:00

En tota formació política hi ha dos perfils de militants actius, ambdós bàsics per al bon funcionaments d'un partit.

Un és el militant amb conviccions, que prima el compliment d'uns valors en tota acció política, uns valors altruistes amb voluntat de servei al país. Acostuma a no ser gaire ambiciós, crític amb el propi partit i que no pretén o no s'imagina formar part del nucli dirigent malgrat la seva vàlua professional i política. Estan al partit per donar, però sobretot per aprendre. En resum, es podria dir que entén la política, o més concretament l'accés al poder, com a un mitjà per a millorar-se ell mateix aprenent i per a millorar el país amb unes idees determinades.

L'altre perfil és el militant amb ambició política, capaç de renunciar a aplicar uns valors a canvi de poder o assolir uns objectius. No acostumen a ser crítics, o només ho són quan veuen una probabilitat molt alta d'ocupar cotes de poder. Al tenir l'ambició d'ocupar unes determinades responsabilitats renuncia a una vida laboral pròpia allunyada del partit. El pitjor d'aquests casos és quan el polític és jove, tancant les seves barreres professionals fins a tenir com a única possibilitat la feina de partit, fent de l'accés al poder un fi. També s'hi pot incloure aquí un perfil molt semblant però basat en la voluntat d'èxit. Algú que pel sol fet d'aconseguir un càrrec, siguin quins siguin els mitjans utilitzats, creu que ha assolit l'èxit i esdevenir un referent.

Malgrat que tothom es sentiria més proper al primer perfil, cal ser sincer amb un mateix. Ningú es considera Maquiavèl·lic, però la història ha demostrat que Maquiavel tenia raó en gairebé tots els aspectes de la seva obra "el Príncep" i tots hem aplicat en algun moment o altre alguna de les seves teories. El problema és quan s'aplica en excés, i en aquest sentit sóc poc optimista. L'èxit està sobrevalorat fins i tot encara que no passis de ser un "pringat" més, amb la diferència que davant de "pringat" hi portis la paraula president o secretari i per tant, qualsevol cosa és justificable per a assolir-lo.

Deia que els dos perfils són necessaris i el motiu és clar: l'ambició d'uns fa que en certs moments la maquinària del partit no defalli, mentre que els altres qüestionen, són crítics i no estan disposats a donar-ho tot ja que no tot el seu món és la vida al partit. Però cal que, els que tenen com a objectiu el poder, no oblidin que qui realment dóna riquesa a un partit són les persones que ho donen tot o gairebé tot el que poden sense esperar res a canvi. I també cal, que evitin a qualsevol preu el descontent i la desmotivació que causa aquesta visió de la política, el poder i les seves conseqüències als militants que no la tenen.

El meu últim estiu amb la Màrian

2007-07-18T07:41:00.000+02:00

El dissabte passat a TV3 van emetre la pel·lícula "El meu últim estiu amb la Màrian". Aquesta producció de TV3, Canal 9 i IB3, realitzada l'any 2006, mostra clarament quina és la visió del sexe en el món del cinema català. En contraposició al simplisme pornogràfic del cinema espanyol ens trobem amb pel·lícules com la que cito on, tot i parlar de sexe i atracció sexual en tota la pel·lícula, no es veu ni una escena de llit.

Es pot parlar del puritarisme català, jo en canvi crec fermament en que els recursos humorístics i amorosos del cinema català estan molt més desenvolupats per haver de dedicar minuts i minuts al sexe. Sóc un d'aquells que té mania al cinema espanyol. Pocs cops són capaces de sorpendre'm positivament les produccions realitzades a les espanyes on apart de l'humor absurd (quan es tracten de pel·lícules d'humor), trobem el límit del que és el cinema convencional pel que fa a escenes de llit, cuina o cotxe, o la infinitat de llocs possibles per a les pràctiques sexuals.

No vull deixar de citar el gran treball realitzat pels actors, encapçalant el repartiment l'actor Josep Linuesa, on a més, realitza el guió. I aprofito per esmentar la feina realitzada per les actrius femenines que està al nivell de la seva bellesa.

L'argument de la pel·lícula és senzill, una jove parella de classe mitjana amb pocs recursos econòmics, accepta la invitació d'un matrimoni acomodat per a passar unes curtes vacances navegant en el veler d'aquests. I en aquest viatge també els acompanya la filla del matrimoni acomodat. A mesura que va avançant la pel·lícula veiem com els triangles amorosos es succeixen, arribant a un estat de clímax al final de tot.

Una producció a recomanar, imprescindible pel que fa a comèdies i pel·lícules romàntiques que defuig completament de l'estupidesa de les comèdies americanes i el sexe esplícit del cinema espanyol.

Per a què serveix anar a la universitat

2007-07-03T18:38:00.000+02:00

Potser només per això ja val la pena...

Dibuix de Haderer/Sterin publicat al Muy interesante del Febrer del 2007

Darwin contra Déu

2007-06-25T13:38:00.000+02:00

El passat 28 de maig es va inaugurar a Cincinnati (Kentucky) el primer gran museu del creacionisme. Sí, el bressol de la investigació científica, el país on s'han desenvolupat els grans invents i teories que han canviat la nostra vida és, alhora, un país on els seus habitants viuen discusions no planejades (encara) a Europa.
Uns 25 milions de dòlars s'han invertit en la construcció d'aquest museu que disposa de 5.600 metres quadrats d'exposició. En aquest espai podem veure com es demostra que la terra te 6000 anys d'antiguitat enlloc de 450 milions. A més, sostenen que els dinosaures com els humans van ser creats el sisè dia i que per tant, les dues espècies van compartir espai a la terra.
Més enllà de jutjar qualsevol tipus de plantejament anti-evolucionista, el que em fa plantejar fets com aquest és la dificultat d'assimilació dels canvis constants en el món actual. Cada cop hi ha un nombre més elevat de persones que creuen en teories creacionistes, sobretot a Estats Units on segons una enquesta del USA Today gairebé el 50% dels habitants pensen en que és possible que la creació succeís. També veiem com la població amish ha anat augmentant fins a 200.000 persones l'any 2000 i sembla que com a molt es mantindria de població enlloc de disminuir com seria de suposar.
Aquest no és un fet que passi només a Estats Units, però hi passa allà especialment. No per la seva limitació mental com pensen molts catalans i espanyols, jo diria que passa allà a causa del seu avenç tecnològic i social. Al Japó també hi ha unes conceqüències evients del col·lapse que arriben a tenir molts habitants, una d'elles és el milió de joves tancats a la seva habitació sense sortir-hi per res. Aquí encara estem a molts anys d'atrapar el model actual d'aquests dos paisos, i per tant, aqui no hi ha alguns problemes que s'en deriven.
Crec que és un fet preocupant i que cal plantejar amb seriositat. L'evolució actual és tan ràpida que, cada cop, hi ha més gent que es tenca a creure en res nou i en participar d'aquesta evolució tecnològica i social. Cal descobrir quin és el límit de les persones i la seva capacitat d'assimilació, i a partir d'aquí millorar-la. Deixar aquest fet de banda pot, i està comportant, una divisió difícil de curar.