Els papers de Salamanca, els papers de la vergonya

El tema dels papers de Salamanca no deixa de ser actualitat. La notícia està en la negativa del govern central a executar la llei de retorn dels papers. No cal dir que és lamentable que un parlament aprovi una llei i no es compleixi, però encara és pitjor que sigui el govern qui donés suport a la llei i l'ignori.

El debat dels papers és, si em perdoneu, patètic. Tant pel que fa al bàndol espanyol com el dels polítics catalans, fent que els propietaris legítims dels papers robats i els seus familiars en pateixin les conseqüències.
Primer cal recordar que la major part dels papers són cartes personals entre persones normals i corrents: cartes d'amor, cartes entre amics.... Altres papers són documents oficials de propietats, fitxes militars i un llarg etcètera de paperassa burocràtica que l'únic valor que pot tenir és per als familiars del legítim propietari. Documents que per cert, en condicions normals, poden tenir sense cap problema. També hi ha un nombre important de papers de la Generalitat de Catalunya però no deixa de ser una minoria respecte als altres tipus de documents.

Quan es va iniciar la campanya política a favor de retorn dels papers de Salamanca es va cometre un error bàsic: territorialitzar el conflicte.
Les proclames dels polítics catalans reclamant dignitat pel robatori a Catalunya no ha fet més que empitjorar la situació. Perquè, com vols explicar a Espanya que ha robat a Catalunya? Que és Espanya i que és Catalunya per a ells? De fet, aquest conflicte no s'hauria d'haver donat, el que haurien d'haver reclamat els polítics des del primer dia és que la gent ha de recuperar els seus documents robats. Senzillament això... Què costava incidir en el dret de cada persona a recuperar el que és seu? En una sessió de control al govern, en la proposta d'una llei, perquè no s'ha preguntat mai perquè si l'estat té uns papers robats no es retornen als seus propietaris legítims?
Alguns diran que si que s'ha dit així, però és un engany. El que s'ha fet sempre és dir que a Catalunya se la va robar i que ha de recuperar els seus documents.

Catalunya acusa a Espanya, els espanyols i els catalans pressionen, els polítics espanyols demostren que la transició encara és viva i els polítics catalans polititzen tot el que poden per guanyar vots encara que vagi en contra del país. Mentrestant, aquest conflicte s'allarga eternament...

www.allpaintings.org

Fa uns dies vaig parlar d'un projecte que estava realitzant, doncs aqui el teniu

Antecedents:


El primer quadre: "El plàtan volador"

"El pont sobre el riu"

"El port"

"El poble"

I aquesta afició, abandonada en aquests moments, ha derivat en això:

Vull agrair els ànims que he rebut de totes les persones que han sabut del projecte i especialment a l'Anna pel seu talent amb el disseny i la seva paciència, perquè fer un logo per mi vol dir fer-ne 8.

No cal que us digui que espero la vostra visita clicant sobre el logo.

Avui fa 67 anys...

Si he de morir, moriré serenament. En mi no queda tampoc ni l'hombra d'un rencor.

Donaré gràcies a Déu que m'hagi procurat una mort tan bella pels ideals. Éll ha volgut aquest destí , i li dec encara la gratitut d'aquesta pau i serenitat que m'ompla al pensar en la mort, que veig acostar-se, sense por.

La meva petitesa no podria esperar un final més digne. Per Catalunya, i pel que representa de pau, justicia i amor.

Lluís Companys, 15 d'octubre de 1940

Catalunya a Frankfurt

La gran fira del llibre de Frankfurt ja ha obert les seves portes i l'home de cerimònies que tenia la clau per obrir-la era, com no podia ser de cap altra manera, en Quim Monzó.
El discurs sencer el podeu trobar aquí: http://www.llull.cat/llull/estaticos/arxius/discursinaugural.pdf

Quan he llegit el discurs he pensat en el potencial dels catalans i la seva cultura. En l'enginy i l'humor català. En Quim Monzó ha plasmat la seva ment brillant en aquest text. Un conte per inaugurar una fira del llibre, publicitat de la cultura catalana sense ser publicitat, una exaltació del nivell de la cultura catalana sense exaltació. Dubto que algú altre hagués fet un discurs tan poc convencional, i alhora tan carregat de contingut.
D'aquesta brillant classe d'en Quim Monzó em vull quedar en una part crítica amb els propis catalans i que tot seguit us escric:

"(...) Això passa l’any que la cultura catalana n’és la convidada. Un any que pot ser, per exemple, el 2007. Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”

No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta:“¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta(o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.
Facis una cosa o facis l’altra —carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges— la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si senyores i senyors, fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.

Però passa que l’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó a ningú per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a Frankfurt; de manera que decideix acceptar. És evident que no l’hi proposaran pas —fer el protocol·lari discurs inicial— l’any que la cultura convidada a la Fira de Frankfurt sigui la turca, la vietnamesa o la n’gndunga. Així, doncs, diu que sí, que el farà, i tot seguits’asseu a una taula, agafa un bolígraf i una llibreta i comença a rumiar què hi ha de dir. (...)"

No em direu que no és un mestre? llegiu el text complet perquè això només és una mínima part del discurs.

Polítics de talent

Fins aquest cap de setmana pensava que Catalunya no s'havia d'emmirallar amb Euskadi. Ho pensava amb convenciment, però la meva participació al Alderdi Eguna d'enguany ha fet canviar totalment la visió que tenia de la política basca.
Cal comentar la força popular del PNB, on hi pots trobar des de la persona més punk a l'home amb el tratje més elegant, trencant el mite de les dretes o les esquerres. Milers de persones es van aplegar per celebrar el dia del Partit Nacionalista Basc, per menjar i beure amb tots els companys de partit, i també per escoltar i abraçar els seus dos grans líders, en Josu Jon Imaz i Juan José Ibarretxe.

Primer va parlar el lehendakari, persona que no és el president del partit. Va fer un discurs impecable, lluny de la lluita que es vol fer creure que el PNB té amb Espanya. Va parlar de terrorisme i va parlar en nom de tots els ciutadans d'Euskadi, cosa que si fos el màxim dirigent del partit no podria fer. Aquí en canvi hem de veure com en Carod fa dues compareixences de premsa cada cop, una en nom del president d'Esquerra i l'altra en nom de vicepresident (insultant així a la intel·ligència humana). Això només fa que demostrar el sentit de país i de construcció que té el PNB, la seva seriositat i sobretot la seva visió de que ocupar càrrec públic és una responsabilitat tant gran que requereix una dedicació exclusiva.

En Josu Jon Imaz va parlar del partit. Nul·les referències al PP o al PSOE, només parlant del què és el PNB i els valors que han d'imperar en el partit. Un discurs per fer sentir a tots els assistents orgullosos de ser del PNB. No va entrar en cap moment en la confrontació amb els altres partits, cosa impossible de veure a Catalunya, demostrant que és un partit constructiu, que viu la política amb una visió d'integració i construcció. En canvi el PP, PSOE, IU, i a Catalunya ERC i CIU (com tots els altres) viuen la política mediàtica, els discursos de destrucció al contrari i de poques idees.

En definitiva, la política basca està a anys llums a la catalana i encara més de l'espanyola. Espero que aquesta manera de fer s'instauri en general a tots els partits polítics, que els candidats no siguin la maquinària de partit i sobretot que el talent i la intel·ligència siguin les mínimes qualitats dels líders de partits i càrrecs públics.