El millor portàtil del món

Per aquells que no sabeu quin ordinador comprar per tenir el millor portàtil del món, mireu aquest vídeo. Malgrat fa 15 anys que va aparèixer a la pel·lícula Brain Donors, no s'ha comercialitzat mai i el seu preu és una incògnita. Això sí, si n'aconseguiu un sereu l'enveja de qualsevol amant de la tecnologia.

Ara ja teniu una idea més per fer la vostra vida més mòbil.

PD: en aquest model tenim secretària inclosa.

El peatge del plaer

El meu trajecte més habitual per la Ap-7 és per anar a Cambrils. La ruta seguida és per l'autopista fins a Altafulla, on surto i després de fer dues rotondes torno a entrar per agafar un tiquet i no haver de pagar el peatge de Tarragona. No cal dir que no sóc l'únic que faig aquest procés i que sovint es creen taps importants de vehicles a les dues rotondes. Malgrat tot per a mi val la pena, m'estalvio 2'36 euros a canvi d'arribar 2 o 3 minuts més tard al destí.

L'últim dia que vaig fer aquesta trampa em vaig dur una sorpresa. Sorpresa que no m'he dut abans perquè segurament no hi havia posat atenció. Al posar-me al carril de sortida de l'autopista, davant meu tenia dos vehicles de gama alta, un BMW X5 i un Porche Cayene. I els vaig continuar tenint al davant fins que ens vam tornar a incorporar a l'autopista aquest cop amb el tiquet d'excempció de peatge valorat en 2'36 euros.

Al veure aquests vehicles un pensa que el bé més gran que obtenim d'aquest peatge no és estalviar-se diners. El que dóna és plaer, el plaer de com quan ets petit i t'amagues d'alguna cosa i no et descobreixen, el mateix que quan sense voler has marxat d'un lloc sense pagar... És a dir, el plaer de ser un espavilat!

Les persones que fan aquest truc per no pagar posen en evidència, amb els seus vehicles, que aquest plaer no té fronteres socials o econòmiques.

Visca EUA? no! Visca la Xina!

Fa més de mig mes que al lloc de feina hi ha un exemplar de "El Periódico". Cada dia me l'he mirat de reüll sense atrevir-me a obrir-lo, cada dia el mateix exemplar, el del dijous dia 2 d'agost del 2007. De fet el diari es fa servir per no cremar la taula amb un soldador, l'ús més adequat que se li pot donar a aquest rotatiu. Finalment he decidit a investigar el seu contingut abans d'acabar llençant el diari a les escombraries. La meva animadversió a aquest pamflet socialista no és només per motius polítics, sempre m'ha semblat un diari de baix nivell i tendenciós en les notícies de política nacional, espanyola i internacional.

Ara em trobo a la pàgina 10, "Internacional". A la part superior dreta posa que la Hillary Clinton avantatja en 21 punts a B. Obama (me'n alegro). A sota, ocupant la resta de la pàgina hi ha una notícia que em crida l'atenció. Em trobo el titular següent: " La Xina accelera la modernització de l'Exèrcit 80 anys després de crear-lo". He començat a llegir la notícia ja que pinta interessant i penso: "Ja veuràs com acaba parlant dels EUA en algun lloc".

La notícia sembla ben construïda i tot, i és el Periódico. Em sorprèn la veritat. Vaig llegint i em trobo una introducció que en resum diu que l''exèrcit xinès és el més gran del món pel que fa a personal ja que compta amb 2.300.000 persones i es destinen uns 32.790 milions d'euros al seu finançament. Aquest últim any s'ha augmentat un 17'8% la despesa ja que s'està duent a terme un pla per a modernitzar l'exèrcit xinès.
Això és un terç de la notícia, la següent part diu i poso literalment: "En relacions a l'amenaça xinesa no sol explicar-se que l'augment en Defensa és conseqüent amb el de l'economia nacional, que EUA gasta deu vegades més 484.100 milions de dòlars: el 4,03% del seu PIB, per l'1,35 xinès) i incrementa dia a dia la seva pressió militar a l'Àsia, que la Xina mai ha participat en aliances militars ni ha tingut bases a l'estranger, que no té afanys expansionistes i que és la més interessada a preservar un entorn pacífic per al seu miracle econòmic."

Per si encara no fos suficient continua dient: " Recentment, dues organitzacions dels EUA defensores del control d'armament mundial acusaven el seu Govern de promoure la por a Xina per augmentar el seu arsenal. (...) Per primera vegada, una delegació de periodistes estrangers va ser convidada a una de les seves instal·lacions (de l'EPL), als afores de Pequín. (...) També es discuteix la possibilitat de nombrar un portaveu. Fins ara, l'EPL no disposava de cap número de telèfon conegut."

Fins ara sabem que EUA fa un ús inadequat del seu exèrcit però en canvi la Xina no. I també que l'exèrcit xinès és pacifista però l'americà és imperialista. La notícia acaba amb un destacat que diu: "El ministre de Defensa xinès va assegurar (...) que tindran tolerància tolerància zero amb Taiwan. Les forces militars xineses superen avui cinc vegades les de Taiwan, encara que s'estima que hi ha el mateix nombre de míssils als dos costats de l'estret de Formosa". "Taiwan tem que l'auge de l'EPL empenyi Pequín a ocupar l'illa per la força. La Xina critica el suport dels EUA a l'illa, que li va vendre 400 míssils el març. La decisió va encrespar Pequín, que va amenaçar amb la solució militar si Taipei es declara independent. L'illa es va separar unilateralment de la Xina el 1949".

Acabo de llegir i em pregunto... si l'exèrcit xinès és tan pacifista i no és expansionista perquè té centenars de míssils apuntant a Taiwan? és que creuen que Taiwan envairà la Xina? potser la millor resposta és que aquest conflicte és culpa dels Estats Units. Amb aquest pas, demà trobaré un diari posant una dictadura com a exemple de democràcia.

L'amic Kleenex

Hi ha un tipus de personatge que sempre m'ha fascinat. L'anomenen amic Kleenex i és, com es diria... sí! el millor amic que es pot tenir.

Quan un rep aquest títol té una doble sensació. En primer lloc satisfacció per ser una bona persona i ajudar als altres. Satisfacció per saber que és bo escoltant i donant consells, i també per viure envoltat de noies que són sinceres amb ell, molt més que amb les seves pròpies parelles.
En segon lloc té la sensació de ser un perdedor. Això no és així sempre, però són diversos cops que ho pensa. Aquests pensaments són causats al veure com una vegada i una altra, les seves amigues van caient en els mateixos errors i paranys de les relacions amoroses o sexuals.

L'amic és un home sincer i sensible i per tant, li provoca ràbia veure com hi ha nois que juguen amb les seves amigues, i encara li provoca més ràbia veure com elles mateixes, tot i sabent de quin peu calcen alguns cauen de nou. L'amic Kleenex es veu sobrepassat per algunes situacions realment incòmodes d'escoltar, veu com les amigues són humanes cometent molts errors i més tard veu com, més que humanes, a les seves amigues els hi falta un bull.

L'amic Kleenex acostuma a ser solter en el 95% dels casos i és l'home ideal per al 99'9% de les seves amigues. Un home ideal no en el físic (o si), sinó pel que fa a tots els altres aspectes de la persona. A més, al nostre personatge li acaba passant sempre el pitjor de tot, se sent atret o fins i tot s'enamora d'alguna de les seves amigues. A partir d'aquest moment cada història d'aquesta amiga li provoca més mal, no només pel fet de ser amics sinó perquè l'estima. I té mèrit estimar-la! perquè justament l'amiga amb una vida més desenfrenada és la que li roba el cor al nostre personatge d'estudi. L'amic ja pot tenir paciència, la seva amiga es fixarà en ell però d'aqui molt temps quan estigui desenganyada de tot home, quan ja no sàpiga que fer amb la seva vida amorosa, només llavors serà quan l'aconseguirà i haurà de conviure, no només amb ella sinó amb tot el seu passat. Segur que seran feliços, però ell haurà patit molt i ella haurà viscut.

I es que aquesta setmana una notícia m'ha confirmat el que tots sabem, un estudi de la universitat escocesa Saint Andrews realitzat en més de 400 persones ha arribat a la conclusió que els homes més masculins (físicament) fan la impressió de ser menys fiables, sincers i carinyosos però són els preferits per tenir-hi una aventura. En canvi els homes més femenins ( els llavis més carnosos, els ulls grans, mandíbula menys angulosa...) fan la sensació de ser més bons companys, més fiables i de ser més bons pares i per tant, són els escollits per a casar-s'hi.

No explicaré les meves conclusions però per ser polèmic només diré una cosa... Si els homes són uns porcs, insensibles, egoistes... no serà perquè funciona?

La decadència catalana té uns responsables: els catalans!

És cert que Espanya sempre ens ha donat pel darrere intentant fer de Catalunya una regió més i com més mancada de benestar millor. Catalunya és l'enemic a la unitat d'Espanya i per tant, sabem des de fa uns 300 o 400 anys, per no dir tota la història, que l'amistat o apreci entre els dos països és impossible.

Malgrat això, cal que siguem ben conscients tots els catalans que el principal problema de Catalunya no és Espanya, ho són els catalans. Un arriva a aquesta conclusió per diversos motius i que es materialitzen en molts exemples. Però en posaré un de clar.

Fa uns dies vaig enviar un correu al diari Avui de queixa. No era una carta dels lectors, era una carta dirigida al diari per demanar siusplau, pel bé del prestigi del diari, dels seus lectors i dels catalans que posessin un sistema de registre a la gent que comenta les notícies a la seva pàgina web http://www.avui.cat/ .

El que es pot veure en aquesta web és patètic, i encara ho és més si tenim en compte que és el principal diari en català. Cada cop que hi entro i miro els comentaris de les notícies sento vergonya dels catalans. Com pot ser que tothom sigui pedant i critiqui despietadament als altres? El sistema és sempre el mateix i ara us el relato.

Primer de tot es publica la notícia, que pot estar més ben redactada o menys i també, com a qualsevol mitjà hi pot haver alguna falta d'ortografia (cosa que cal millorar molt).

Seguidament algú escriu que el periodista no en té ni idea, ja sigui perquè hi ha una falta o perquè creu que la notícia no està del tot ben explicada. A vegades la falta d'ortografia citada existeix i a vegades no, però la persona que comenta la notícia carregant-s'ho tot (sigui cert o no el que diu) se sent feliç i per un instant, potser l'únic en tot el dia, se sent intel·ligent.

El tercer pas és que algú comenti la notícia, però normalment trobarem una rèplica al missatge del seguidor d'en Pompeu Fabra. En aquest cas, carrega contra els catalans sectaris i excloents. Té raó, ja he dit que el missatge anterior és pedant, insolent i potser ha dit que "sòl public" no es correcte i que s'ha de dir "terra public" ja que "sòl" ve de "suelo", però aquest segon comentari demostra com és de reaccionari el poble català, i això que només és l'inici de la llarga llista de comentaris que queden per venir!

Després ens trobem amb un missatge escrit que comenta la notícia i dóna la seva opinió. Però clar, el pobre que ha gosat opinar d'una manera seriosa del tema que realment toca la notícia no sap escriure bé el català. Resulta que és immigrant, viu a una ciutat de l'àrea metropolitana i sempre parla castellà, però llegeix l'Avui i a sobre hi vol participar escrivint en català.

Un cop vist el comentari anterior que demostra el que és realment intentar integrar-se apareix un escrit amb un català correctissim. Llàstima que aquesta bona construcció gramatical i vocabulari serveixi per criticar durament al pobre que ha escrit amb tota la bona voluntat del món, fent un esforç per adaptar-se. Aquesta persona el que vol és defensar el català en una reserva catalana al mitg de la Vall d'en Bas o arreu de Catalunya i que el parlin 400 o 500 persones. El més fort de tot es que es pensa que fent això fa un bé al català!

A partir d'aquí és un desgavell tan o més patètic com l'anterior en que es barregen comentaris "made in Pompeu Fabra" en contra dels altres comentaris i del periodista. Castellans i anti-catalans d'arreu escriuen comentaris dient qualsevol bajanada en contra de Catalunya i els catalans. I ho fan, em sap greu dir-ho amb certa raó, perquè apart de la allau de crítiques pel vocabulari i la professionalitat del periodista, hi ha el menyspreu a qualsevol opinió que no és igual a la pròpia. I remarco menyspreu, que no vol dir no compartir opinions, sinó que vol dir ser irrespectuós.

I com a diari electrònic en català, per últim cal remarcar la guerra oberta entre militants i simpatitzants de CiU i ERC als comentaris que no fan més que contribuir al desgavell que abans comentava. I d'això no en són responsables els partits, ho són els catalans. I després aquests mateixos es queixen de l'estil de fer política dels partits polítics...

I prefereixo no parlar d'aquells que defensen Cuba, Veneçuela i similars i que carreguen durament contra els EUA. Però això potser és un tema a tocar un altre dia.

En resum, a les persones que s'intenten integrar els critiquem perquè no escriuen o parlen bé el català, anem de sobrats, creiem que sabem de tot i per tant la nostra opinió és la veritat absoluta, critiquem sistemàticament a tothom i no pensem en els errors propis, som reaccionaris destructius, defensem a personatges estrafolaris pensant que són els salvadors del món quan en realitat és al revés, i per últim evidenciem la falta d'intel·ligència com a país amb aquesta guerra absurda entre els propis catalans.

Ja tenia raó en Vicent Sanchís en un sopar de la JNC. El periodisme està en crisi... però com vol que no ho estigui en aquest país?