PxC il·legal??

ERC ha demostrat que les seves armes són les mateixes que les del PP: Utilitzar la llei pel propi benefici. Ho dic així de clar després d'escoltar les declaracions que ha realitzat el portaveu d'ERC respecte Plataforma per Catalunya.
En Joan Ridao ha dit que hi ha partits que inciten a la violència basada en un rebrot populista i xenòfob. També ha dit, que s'ha estranyat de que ningú hagi plantejat aplicar la llei de partits a determinades faccions polítiques que es basen en l'odi racial, i que fins i tot ningú ha parlat d'aplicar el Codi Penal.
No sé en que es basa ERC per dir això. Tampoc sé perquè s'ho plantegen per a PxC i no per a Ciutadans. I tampoc sé perquè surt algú que ha estudiat dret a dir aquestes bajanades.
Aprofitant el neguit que m'han provocat aquestes declaracions he mirat el programa de PxC. Volia saber per quin motiu es pot il·legalitzar un partit polític segons Esquerra. Aquí van les propostes més controvertides que he trobat:

- Cap subvenció de diner públic, ni cessió de terrenys municipals per construir mesquites i cementiris . No acceptarem cap cultura que fomenti la discriminació de la dona.
- Controlem la immigració. Prou immigració massiva i descontrolada.
- Millor seguretat ciutadana. Sense seguretat no hi ha llibertat. Policia de barri. Llei i ordre igual per a tots.
- Establir vincles de diàleg per rellançar el nostre comerç. Ajudarem els botiguers i lluitarem contra la competència deslleial, evitant els guetos als nostres barris.
- Recuperar l'autèntic valor de la família. Potenciarem la natalitat de les famílies autòctones amb ajuts de 3.000 euros pel naixement de cada fill a partir del segon.

En aquestes propostes només n'hi ha una de discriminatòria i és la de donar l'ajut de 3.000 euros pel naixement de cada fill només a famílies autòctones. Per tot el demés pots estar-hi d'acord o no, però si més no és una política clara respecte la immigració. Ja m'agradaria veure algun dels partits grans amb un model clar al respecte i explicant-lo sense complexes. Perquè si una cosa sí que és de tribunals és que cap partit és capaç de definir-se al respecte.
ERC podria haver-se informat abans de sortir a fer declaracions tan serioses. Al diari Osona.com es pot veure una notícia del 2003 que parla de PxC i que diu el següent:
La Plataforma per Catalunya (PxC), que es presentarà a les pròximes eleccions al Parlament, ha adoptat la Declaració Universal dels Drets Humans "com a nucli de la seva acció política" i ha emès recentment una Declaració contra el racisme i la xenofòbia on assumeix i en reivindica el redactat de l'article 2. Així mateix, en la seva declaració programàtica de l'octubre de 2002, PxC rebutja també "les ideologies totalitàries feixista i comunista".

Vist això, potser que segueixi l'exemple d'ERC i avui mateix parli amb advocats per fer els tràmits per denunciar i eliminar tots els partits polítics que no pensen com jo, PxC inclòs. Si no guanyo, si més no, sortiria a la televisió i podria anar vivint del món de l'espectacle com fan tants d'altres.

Si ERC creu que Batasuna no pot ser il·legalitzada malgrat no condemnar la violència, també ha de creure que PxC condemnant el feixisme ha de ser legal malgrat que alguns dels seus votants i líders siguin impresentables.

Què se n'han fet dels harakiris?

A les pel·lícules tots hem pogut veure molts cops fins a quin extrem porten la dignitat personal els japonesos. És una manera d'actuar poc comprensible en la nostra cultura.
Avui podem veure als diaris que el ministre d'agricultura, boscos i pesca japonès s'ha mort d'un atac de cor després d'intentar suïcidar-se. Els motius per a posar fi a la seva existència han estat un seguit d'irregularitats econòmiques al acceptar donacions per part d'empresaris que optaven a projectes públics que depenien del seu departament.

No és el primer polític d'aquell país que s'hagués suïcidat. Durant la història moderna del Japó desenes de polítics i empresaris han pres aquesta decisió al veure's involucrats en capítols foscos d'irregularitats. Però també ho han fet, per exemple, en moments que han vist que la seva gestió al capdavant d'una empresa era dolenta i posava en perill els llocs de treball dels empleats.

No cal que digui que arribar a l'extrem del suïcidi és sobrepassar els límits, però cal extreure'n una lliçó que tenen clara els japonesos: Quan s'ocupa algun càrrec de responsabilitat, si es cometen errors, cal assumir les conseqüències. Aquí a Catalunya i a Espanya això no ho tenen gens clar els polítics. Qualsevol persona pot dir i fer la primera barbaritat que se li passi pel cap i no hi ha cap conseqüència.

Hi ha un vídeo que escenifica clarament la falta de responsabilitat al assumir errors: El triple harakiri de Polònia. Al vídeo és en Saura qui assumeix la responsabilitat, res més lluny de la realitat tenint en compte les polèmiques en que està immers el conseller d'Interior i Participació.

Competència

Van dos homes per la selva. Porten botes i un munt d'equipament repartit entre totes les butxaques de l'armilla, camisa i pantalons. De sobte, al seu darrera senten el rugit d'un lleó, i en girar-se comproven que efectivament és un lleó immens amb una molt bona dentadura.
Tots dos es queden acollonits i paralitzats per la por. El lleó es queda a l'expectativa, sense parar de rugir i mirar-los fixament. Els dos homes no paren de treure tot tipus d'objectes de les seves butxaques pensant quin d'ells els pot salvar de l'animal. De sobte, un dels homes es treu la motxilla de l'esquena i de dins agafa unes sabates esportives. Es treu les botes i es posa les sabates esportives. Obre la cremallera de la part inferior dels pantalons que duia, quedant-se en bermudes i es mira al company tot somrient. El company, pessimista per la situació en que es troben, li diu:
- Em sembla que per molt que t'equipis per córrer, el lleó correrà més que nosaltres.
L'home de les sabates esportives li contesta:
- Jo no vull córrer més que el lleó... Vull córrer més que tu!

Amb aquest acudit podem veure una realitat evident. No importa trobar la millor solució als problemes, cal trobar-ne una millor que els altres. Perquè no podem oblidar que malgrat tot sóm animals.

Aquests semàfors...

Sempre se'ns proposa l'ús del transport públic, les motocicletes i bicicletes per reduir el temps per arribar als llocs i/o evitar embussos de trànsit. Aquestes solucions sempre m'han semblat poc agosarades i pagar a un regidor de mobilitat per a que em digui això és força absurd, ja ho se que amb el metro o la bici no faré cua! Cap polític, si més no a Barcelona, ha parlat de la possibilitat de millorar els semàfors de la ciutat, i no em refereixo a millores del dibuix de la persona que s'hi veu passant d'estar estàtic a moure's o posar un compte enrere, mesures que al meu parer provoquen més somriures que eficiència. Em refereixo a millores com les que s'han fet a Madrid.

A Madrid, després d'estudiar els fluxos de trànsit, s'han creat uns programes estàndards que faciliten "rutes verdes". Segons l'hora, aquesta ruta s'activa en un sentit o altre adaptant el temps dels semàfors i la seva sincronització entre ells per a optimitzar la circulació. A més, hi ha sensors al paviment que mesuren el trànsit i realitzar així correccions i readaptar el sistema cada poc temps. A hores de molt trànsit es busca "l'índex de confort", que procura que encara que els vehicles vagin lents, es facin les menys parades possibles. I a hores de poca densitat (nit i cap de setmana) es fan més curts els cicles dels semàfors.

Realment hi ha diferències al món... Ahir van ploure quatre gotes a Barcelona i tres semàfors van deixar de funcionar per la zona de Sarrià. Diuen que és car millorar "la xarxa semafòrica" com alguns diuen per a que encara sembli més complex del que realment és. Només 3 carrers importats tenen certa sincronització entre semàfors, i és que hi ha la mentalitat de que un semàfor només són 3 bombetes que no poden estar enceses a l'hora (malgrat algun cop ho estan les tres per avaria!). Ara seré una mica demagògic, però el preu de millorar els semàfors amb el sistema explicat no és superior al que es gasta l'ajuntament de la capital de Catalunya en publicitat.

Quant paguem als partits polítics?

En el marc dels Pressupostos de l'Estat d'aquest any, es pot desglossar una partida de 111 milions d'euros que aniran a parar als partits polítics per finançar-los. Però a més, cal afegir, a aquesta quantitat, els diners que es donen des dels ajuntaments i les comunitats autònomes segons la seva representació. La xifra de la subvenció arriba al 90% de la seva despesa, amb el que veiem directament que els partits només ingressen un 10% del seu pressupost mitjançant sistemes privats com les quotes i les donacions. Malgrat això, s'està discutint la Llei Orgànica sobre Finançament de Partits que elevarà la partida econòmica per a despeses ordinàries d'aquests a 71'8 milions d'euros, davant dels 65 milions actuals. I per escandalitzar més, les propostes d'aquesta llei van més encaminades a reduir les aportacions privades als partits.

Entre les mesures que al meu parer són perjudicials hi ha la limitació de les donacions a 100.000 euros per persona o entitat a un partit. Actualment aquest límit era de 60.000 euros però al ser fins ara donacions anònimes la trampa era evident. Sobre aquesta mesura un diputat d'ERC va opinar " hi haurà poques donacions als partits i les que es facin seran menys voluminoses", i ho deia com una gran fita!

El debat sobre si els partits polítics s'han de finançar amb diners públics o privats és complex, i el principal problema és que tots els partits es posaran d'acord i votaran la llei conjuntament. Malgrat això, hi ha propostes que s'han desestimat que crec que són el camí a seguir, com la que impedeix les donacions d'empreses contractistes de l'Administració, constructors o promotors. Però en canvi no posa limitacions a les altres ni tan sols pel que fa a la quantitat, permetent així que l'estat subvencioni només el 50% enlloc del 90%.

En trec una conclusió que m'espanta i que no se si canviarà mai sobre la "nova" fòrmula de finançament de partits. Durant la transició va ser bàsic que l'Estat financés al 100% als partits polítics per tal de poder-se implantar, però ara encara hi ha la concepció de que com va ser positiu llavors, cal fer-ho sempre. Estem atrapats en el mateix de sempre, la gran part dels temes transcendents a Espanya tenen justificació amb la Transició. A França, Sarkozy diu que s'ha de superar el Maig del 68, aquí comença a ser hora que surti algú demanant que cal fer un pas més enllà i superar la Transició.

52'

Segons uns últims estudis científics, publicats a prestigioses revistes com Nature i Muy interessante, s'ha pogut desmentir el mite que els homes pensem en el sexe permanentment o a cada 10 segons. Han determinat que hi pensem cada 52 segons, mentre que les dones hi pensen un cop al dia de mitjana.
Personalment en trec tres conclusions. Una, que l'estudi fet a les dones no dóna resultats correctes; dues, que la gent perd el temps fent investigacions absurdes; i tres, que escrivint aquestes línies he pensat 2 cops en el sexe.

Steve Jobs a Standford 3

- La meva tercera història és sobre la mort.- Quan tenia 17 anys, vaig llegir una cita que deia alguna cosa com: "Si vius cada dia com si fossi l'últim, algun dia tindràs raó". Em va marcar, i des de llavors, durant els últims 33 anys, cada matí m'he mirat al mirall i m'he preguntat: " Si avui fossi l'últim dia de la meva vida, voldria fer el que vaig a fer avui?" I si la resposta era "No" durant masses dies seguits, sabia que necessitava canviar alguna cosa.
- Recordar que moriré aviat és l'eina més important que s'hagi trobat mai per ajudar a prendre les grans decisions de la meva vida. Perquè pràcticament tot, les expectatives dels demés, l'orgull, la por al ridícul o al fracàs s'esvaeixen davant la mort, deixant només el que és realment interessant. Recordar que moriràs és la millor manera que conec per evitar la trampa de pensar que tens alguna cosa a perdre. I estàs despullat. No hi ha raó per no seguir el teu cor.
- Fa gairebé un any em van diagnosticar càncer. Em van fer una revisió a les 7:30 del matí, i mostrava clarament un tumor al pàncrees. Ni tan sols sabia que era el pàncrees. Els metges em van dir que era pràcticament segur un tipus de càncer incurable, i que la meva esperança de vida seria de tres a sis mesos.
- El metge em va aconsellar que anés a casa i tanqués tots els meus assumptes, forma mèdica de dir: "prepara't per morir". Significa intentar dir als teus fills en pocs mesos el que anaves a dir-los en 10 anys. Significa assegurar-te de que tot queda lligat i ben lligat, per a que sigui tan fàcil com sigui possible per a la teva família. Significa dir adéu. Vaig viure tot un dia amb aquell diagnostic. Llavors, a última hora de la tarda, em van fer una biòpsia posant-me un endoscopi pel coll, a través de l'estomac i els intestins. Van punxar el pàncrees i amb una agulla per obtenir algunes cèl·lules del tumor. Jo estava sedat, però la meva dona, que estava allà, em va dir que quan va veure les cèl·lules al microscopi el metge es va posar a plorar perquè va resultar ser una forma molt estranya de càncer de pàncrees que es pot curar amb cirurgia. Em van operar, i ara estic bé. Això és el més aprop que he estat de la mort i espero que sigui el més aprop que hi estigui durant algunes dècades més.
- Havent viscut això, ara us puc dir això amb més certesa que quan la mort era un concepte útil, però purament intel·lectual: Ningú vol morir. Ni tan sols la gent que vol anar al cel vol morir per arrivar-hi. I malgrat tot la mort és el destí que tots compartim. Ningú ha escapat d'ella. Així ha de ser, perquè la Mort és possiblement el millor invent de la Vida. És l'agent de canvi de la Vida. Retira lo vell per fer lloc a lo nou. Ara mateix lo nou sou vosaltres, però d'aquí no massa temps, de forma gradual, us anireu convertint en lo vell, i sereu apartats. Sento ser tan dramàtic, però és bastant cert. El vostre temps és limitat, així que no el gasteu vivint la vida d'un altre. No us deixeu atrapar pel dogma que és viure segons els resultats del pensament d'altres. No deixeu que el soroll de les opinions dels demés ofegui la vostra pròpia veu interior. I el més important, tingueu el coratge de seguir al vostre cor i la vostra intuïció. D'alguna manera ells ja saben el que tu vols fer realment. Tot el demés és secundari.
- Quan era jove, hi havia una publicació fantàstica anomenada "The Whole Earth Catalog" una de les bíblies de la meva generació. La va crear un home anomenat Stewart Brand no lluny d'aquí, a Menlo Park, i la va portar a la vida amb el seu toc poètic. Eren els últims anys 60, abans dels ordinadors personals i la autoedició, així que es feia amb màquines d'escriure, estisores, i càmeres Polaroid. Era com el Google amb tapes de cartolina, 35 anys abans de la arribada de Google: era idealista, i sobreeixien eines clares i grans conceptes. Steward i el seu equip van treure diversos números del The Whole Earth Catalog, i quan va arribar el seu moment van treure un últim número. Va ser a mitjans dels anys 70, i jo tenia la vostra edat.
- A la contraportada de l'últim número hi havia una fotografia d'una carretera per un camp a primera hora del matí, la classe de carretera en la podries trobar-te fent autoestop si sou aventurers. Sota ella estaven les paraules: "Segueix afamat. Segueix embogit". Era el seu últim missatge de d'acomiadament. Segueix afamat. Segueix embogit. I sempre he desitjat això per a mi. I ara, quan us gradueu per començar de nou, us desitjo això: Seguiu afamats. Seguiu embogits.
- Moltes gràcies a tots.

(fi)

Steve Jobs a Sandford 2

- La segona història és sobre l'amor i la pèrdua.
- Vaig tenir sort, vaig saber aviat a la meva vida què era el que més desitjava fer. Woz i jo vam crear Apple al garatge dels meus pares quan tenia 20 anys. Vam treballar molt, i en deu anys Apple va créixer de ser només nosaltres dos, a ser una companyia valorada en 2 mil milions de dòlars i 4000 empleats. Feia just un any que havíem llançat la nostra millor creació, el Macintosh, i feia poc que havia complert els 30. I em van acomiadar.
- Com et poden fer fora de l'empresa que tu has creat? Bé, mentre Apple creixia vam contractar a algú que jo creia molt capacitat per portar la companyia amb mi, i durant el primer any, més o menys, les coses van anar bé. Però llavors la nostra perspectiva del futur va començar a ser diferent, i finalment ens vam apartar completament. Quan això va passar, la Junta Directiva es va posar de la seva part. Així que als 30 estava fora. I de forma molt sobtada.
- El que havia sigut el centre de tota la meva vida adulta se'n havia anat, i va ser devastador. Realment no vaig saber que fer durant alguns mesos. Sentia que havia donat l'esquena a l'anterior generació d'emprenedors, que havia deixat caure el testimoni en el moment que me'l passaven. Em vaig reunir amb David Packard (HP) i Bob Noyce (intel) i vaig intentar disculpar-me per haver-los fastiguejat tant.
- Va ser un fracàs molt sonat i fins i tot vaig pensar en fugir de Silicon Valley. Però alguna cosa va començar a obrir-se camí, encara m'apassionava el que feia. El resultat dels esdeveniments a Apple no havien canviat això ni una mica. Havia estat rebutjat, però encara estava enamorat, així que vaig començar de nou.
- No ho vaig veure així abans, però va resultar que fer-me fora d'Apple va ser el millor que em podria haver passat. Havia canviat el pes de l'èxit per la lleugeresa de ser de nou un principiant, menys segur de les coses. Em va alliberar per entrar en un dels períodes més creatius de la meva vida. Durant els següents cinc anys vaig crear una empresa anomenada NeXT, una altra anomenada Pixar, i em vaig enamorar d'una dona sorprenén que es convertiria després amb la meva dona. Pixar va crear el primer llargmetratge animat per ordinador, Toy Story, i és ara l'estudi d'animació amb més èxit del món.
- En un notable gir dels esdeveniments, Apple va comprar Next, i jo vaig tornar a Apple, i la tecnologia que vam desenvolupar a NeXT és el cor de l'actual renaixement d'Apple. I Laurene i jo tenim una família meravellosa.
- Estic molt segur que res d'això no hauria succeït si no m'haguessin fet fora d'Apple. Crec que va ser una medicina horrible, però suposo que el pacient la necessitava. A vegades la vida et dona al cap amb un totxo.
- No perdeu la fe. Estic convençut de que la única cosa que em va mantenir en funcionament va ser el meu amor pel que feia. Teniu que descobrir què és el que estimeu. I això val tant pel vostre treball com per a la vida. La feina ocuparà una gran part de la vostra vida, i la única manera d'estar realment satisfet és fer el que considereu una feina genial. I la única manera de tenir una feina genial, és estimant el que feu. Si encara no l'heu trobat, seguiu buscant. No us conformeu. Com tot el que té a veure amb el cor, ho sabreu quan ho trobeu.I com totes les relacions genials, les coses milloren i milloren al pas dels anys. Així que segui buscant fins que ho trobeu. No us conformeu.

.... (seguirà)

Steve Jobs a Standford 1

A tot arreu es fan molt discursos, però la major part d'ells s'acaben reduint a l'anècdota. Són pocs els que arriben a l'interior de l'oient en forma d'una classe magistral de lliçons de vida i a més fent-se escoltar. En els propers tres blogs aniré oferint una transliteració del discurs realitzat per Steve Jobs (creador d'Apple i Pixar) a l'acte d'inici de curs de la universitat de Standford l'any 2005. No us el perdeu, és d'aquells que marquen i no deixen indiferent.
En aquest primer blog dedicat a aquest discurs hi afegeixo el vídeo que està en anglès.



- Gràcies
- Tinc l'honor d'estar avui aquí amb vosaltres en el vostre inici en una de les millors universitats del món.
- La veritat sigui dita, jo mai em vaig graduar. Per dir la veritat, això és el més aprop que he estat mai d'una graduació universitària.
- Avui us vull explicar tres històries de la meva vida. Res especial, només tres històries.
- La primera història tracta sobre "connectar els punts".
- Vaig deixar la universitat de Reed després dels sis primers mesos, però després vaig seguir vagant per allà uns altres 18 mesos´, més o menys, abans de deixar-ho del tot.
- Per què ho vaig deixar?
- Va començar abans de que nasqués. La meva mare era una estudiant jove i soltera, i va decidir donar-me en adopció. Ella tenia molt clar que els qui m'adoptessin haurien de ser titulats universitaris, així que tot es va preparar per a que fos adoptat al néixer per un advocat i la seva dona. Només que quan jo vaig néixer van decidir, a l'últim moment, que el que de veritat volien era una nena. Així que els meus pares, que estaven a la llista d'espera, van rebre una trucada a mitjanit preguntant:
- "Tenim un nen no esperat, el voleu?"
- "I tant", van dir ells.
- La meva mare biològica es va assabentar que la meva mare no tenia titulació universitària, i que el meu pare ni tan sols va curar el batxillerat, així que es va negar a firmar els documents d'adopció. Va cedir, mesos més tard, quan els meus pares van prometre que algun dia jo aniria a la universitat, i 17 anys més tard vaig anar a la universitat.
- Però d'alguna manera descuidada, vaig escollir una universitat que era gairebé tan cara com Stanford, i tots els estalvis dels meus pares, de classe treballadora, els estava gastant en la meva matrícula. Després de sis mesos, no els veia cap propòsit.
- No tenia idea de què volia fer amb la meva vida, i menys encara de com la universitat m'ajudaria a descobrir-ho. I m'estava gastant tots els estalvis que els meus après havien aconseguit al llarg de la seva vida. Així que vaig decidir deixar-ho, i confiar en que les coses anirien bé. En el seu moment em va fer por, però en retrospectiva va ser una de les millors decisions que he pres mai.
- En el moment de deixar-ho, ja no vaig anar més a les classes obligatòries que no m'interessaven i, vaig començar a anar a les que em semblaven interessants. No era idíl·lic. No tenia dormitori, així que dormia al terra de les habitacions dels meus amics, retornava ampolles de Coca-Cola pels 5 cèntims de l'envàs per a aconseguir diners per menjar i els Diumenges a la nit caminava més de 10km per menjar bé un cop a la setmana al temple dels Hare Krishna. M'encantava. I moltes coses amb les que anava topant al seguir la meva curiositat i intuició resultaven no tenir el preu més endavant.
- Us donaré un exemple:
-En aquella època la Universitat de Reed oferia la que potser era la millor formació de cal·ligrafia del país. A tot arreu del campus, tots els pòsters, totes les etiquetes de tots els calaixos, estaven bellament cal·ligrafiades a mà. Com ja no estava matriculat i no tenia classes obligatòries, vaig decidir assistir al curs de cal·ligrafia per aprendre com es feia. Vaig aprendre coses sobre el serif i tipografies sans serif, sobre els espais variables entre lletres, sobre què fa realment gran a una tipografia. Era subtilment bell, històrica i artísticament, d'alguna manera que la ciència no pot capturar, i ho vaig trobar fascinant.
- Res d'això tenia la més mínima esperança d'aplicació pràctica a la meva vida. Però 10 anys més tard, quan estàvem dissenyant el primer ordinador Mac, tot allò va tornar a mi. I vam dissenyar el Mac amb allò a la seva essència. Va ser el primer ordinador amb belles tipografies. Si mai m'hagués passat per aquell curs concret de la universitat, el Mac mai hauria tingut múltiples tipografies, ni caràcters amb espaiat proporcional. I com el Windows no va fer més que copiar el Mac, es provable que cap ordinador personal ho tingués ara. Si mai hagués decidit deixar-ho, no hauria assistit a aquella classe de cal·ligrafia i els ordinadors personals no tindrien la meravellosa tipografia que tenen.
- Evidentment, era impossible connectar els punts mirant cap al futur quan estava a classe, però va ser molt i molt clar al mirar enrere 10 anys més tard. De nou, no pots connectar els punts endavant, només pots fer-ho cap a enrere. Així que teniu que confiar en que els punts es connectaran algun cop al futur.
- Teniu que confiar en alguna cosa, l'instint, el destí, la vida, el karma, el que sigui. Perquè creure que els punts s'uniran et donarà tota la confiança en un mateix. Aquesta forma d'actuar mai m'ha deixat tirat, i ha marcat la diferència a la meva vida.

.... (seguirà)

Escòcia per l'esquena

Fa uns dies en una xerrada, el President Jordi Pujol recordava que quan hi van haver les primeres eleccions al parlament escocès a l'any 1999 ell hi va anar a recolzar el SNP (Scottish National Party), ja que una imatge amb el president català donava prestigi al líder del partit nacionalista escocès. És curiós com passa el temps per a algunes nacions i com altres queden estancades amb elles mateixes, Catalunya que havia estat un referent per a les nacions sense estat, ara ja no ho és.

Sempre ens hem emmirallat amb en Quebec perquè poden fer i fan referèndums d'autodeterminació, o la llengua oficial és exclusivament el francès (i no l'anglès com a la resta de Canadà). També ho hem fet amb Escòcia perquè tenen seleccions esportives i amb el País Basc pel seu finançament. És cert que Catalunya ha estat mal tractada per Espanya durant molts anys, però ja comença a ser hora de deixar el victimisme i emmirallar-nos amb el que realment importa.

A Escòcia ha guanyat el SNP per primer cop amb 47 escons, superant els 46 del partit laborista, mentre que a les anteriors eleccions en va treure 27. En 4 anys ha succeït un canvi que ha de ser estudiat amb atenció pels partits polítics catalans (CIU i ERC). El SNP ha guanyat les eleccions anunciant que convocarà un referèndum d'autodeterminació pel 2010 cosa que a Catalunya provocaria l'efecte contrari. I és que la cosa és ben senzilla, la campanya del SNP s'ha centrat bàsicament en convèncer els petits i mitjans empresaris sobre els beneficis de la independència i de com suprimiran gran part de les taxes que paguen les 120.000 PIMES, l'autèntic motor econòmic del país (actulament aquesta competència és estatal a gairebé tots els països). Aquest és el punt clau per a assolir un objectiu ambiciós com la independència, fer dels teus els qui donen de menjar tot el país.

El Parlament Escocès no té competències per a convocar referèndums d'autodeterminació, però a no ser que hi hagi una victòria aclaparadora dels conservadors a les eleccions presidencials del Regne Unit, aquest referèndum es realitzaria amb més o menys dificultats. Un fet evident és que el ministeri de defensa del Regne Unit va fer un comunicat fa un mes aproximadament anunciant que les armes nuclears i de gran potencial establides a Escòcia s'estan retirant per tal de que romanguin en terres angleses. Amb això s'evidencia la distància de segles en la mentalitat entre anglesos i espanyols. Allà retiren el material militar per a que continuï sent seu i a Espanya el mantenen aquí i fins i tot en portarien més per fer-lo servir.

El cert és que aquestes eleccions poden determinar un canvi als mapes actuals d'Europa. El 55% dels escocesos veu amb molt bons ulls la independència del seu país respecte El Regne Unit, just 300 anys de la seva unió. Però a més, hi ha un factor clau per a que es pugui pensar en un futur amb Escòcia independent i, és el fet que prop de la meitat dels anglesos hi estarien d'acord.
Això ens fa veure clarament que Catalunya no és Escòcia i que Espanya no és Anglaterra. I per últim que els polítics catalans no són els polítics escocesos.

És possible que el SNP no pugui formar govern ja que els demòcrata liberals tenen recels a pactar-hi, encara que sembli sorprenén, pel fet de convocar un referèndum d'autodeterminació. Dic sorprenent perquè en teoria els liberals estan d'acord en exercir les llibertats al 100%. Tot i que cal dir-ho, el programa del SNP és liberal amb el tracte als empresaris i les llibertats individuals però socialdemòcrata amb els impostos i serveis.

Malgrat el futur govern, la guspira ja està encesa i nosaltres de moment farem el que sabem fer millor: mirar els referents i esperar precedents. Això és el que fem, mirar Escòcia per l'esquena.