Catalunya a Frankfurt

La gran fira del llibre de Frankfurt ja ha obert les seves portes i l'home de cerimònies que tenia la clau per obrir-la era, com no podia ser de cap altra manera, en Quim Monzó.
El discurs sencer el podeu trobar aquí: http://www.llull.cat/llull/estaticos/arxius/discursinaugural.pdf

Quan he llegit el discurs he pensat en el potencial dels catalans i la seva cultura. En l'enginy i l'humor català. En Quim Monzó ha plasmat la seva ment brillant en aquest text. Un conte per inaugurar una fira del llibre, publicitat de la cultura catalana sense ser publicitat, una exaltació del nivell de la cultura catalana sense exaltació. Dubto que algú altre hagués fet un discurs tan poc convencional, i alhora tan carregat de contingut.
D'aquesta brillant classe d'en Quim Monzó em vull quedar en una part crítica amb els propis catalans i que tot seguit us escric:

"(...) Això passa l’any que la cultura catalana n’és la convidada. Un any que pot ser, per exemple, el 2007. Abans d’acceptar l’encàrrec, l’escriptor en qüestió —català i, per tant, gat escaldat— dubta. Pensa: “I ara ¿què faig? ¿Accepto la invitació? ¿No l’accepto? ¿La declino amb alguna excusa amable? Si l’accepto, ¿què en pensarà la gent? Si no l’accepto, ¿què en pensarà també la gent?”

No sé com van les coses a d’altres països, però els asseguro que al meu la gent té tendència a pensar moltes coses, i a treure moltes conclusions. Si un dia expliques que, quan vas a cal sastre, l’home, mentre et pren les mides, pregunta:“¿Cap a quina banda carrega vostè?”, i tu contestes que carregues cap a la dreta(o que carregues cap a l’esquerra), la gent treu conclusions. Si vas a la fruiteria i demanes pomes treu conclusions. Si demanes taronges també en treu.
Facis una cosa o facis l’altra —carreguis cap a la dreta o cap a l’esquerra, compris pomes o taronges— la gent té un alt nivell de clarividència. La gent és molt perspicaç i sempre dedueix coses, fins i tot ciutats que no són a cap mapa. Si senyores i senyors, fas un pas endavant, malament per no haver-te quedat quiet. Si et quedes quiet, malament per no haver avançat.

Però passa que l’escriptor en qüestió creu que no ha de demanar perdó a ningú per sentir-se part de la cultura que aquell any han convidat a Frankfurt; de manera que decideix acceptar. És evident que no l’hi proposaran pas —fer el protocol·lari discurs inicial— l’any que la cultura convidada a la Fira de Frankfurt sigui la turca, la vietnamesa o la n’gndunga. Així, doncs, diu que sí, que el farà, i tot seguits’asseu a una taula, agafa un bolígraf i una llibreta i comença a rumiar què hi ha de dir. (...)"

No em direu que no és un mestre? llegiu el text complet perquè això només és una mínima part del discurs.