La política com a fi o com a mitjà

En tota formació política hi ha dos perfils de militants actius, ambdós bàsics per al bon funcionaments d'un partit.

Un és el militant amb conviccions, que prima el compliment d'uns valors en tota acció política, uns valors altruistes amb voluntat de servei al país. Acostuma a no ser gaire ambiciós, crític amb el propi partit i que no pretén o no s'imagina formar part del nucli dirigent malgrat la seva vàlua professional i política. Estan al partit per donar, però sobretot per aprendre. En resum, es podria dir que entén la política, o més concretament l'accés al poder, com a un mitjà per a millorar-se ell mateix aprenent i per a millorar el país amb unes idees determinades.

L'altre perfil és el militant amb ambició política, capaç de renunciar a aplicar uns valors a canvi de poder o assolir uns objectius. No acostumen a ser crítics, o només ho són quan veuen una probabilitat molt alta d'ocupar cotes de poder. Al tenir l'ambició d'ocupar unes determinades responsabilitats renuncia a una vida laboral pròpia allunyada del partit. El pitjor d'aquests casos és quan el polític és jove, tancant les seves barreres professionals fins a tenir com a única possibilitat la feina de partit, fent de l'accés al poder un fi. També s'hi pot incloure aquí un perfil molt semblant però basat en la voluntat d'èxit. Algú que pel sol fet d'aconseguir un càrrec, siguin quins siguin els mitjans utilitzats, creu que ha assolit l'èxit i esdevenir un referent.

Malgrat que tothom es sentiria més proper al primer perfil, cal ser sincer amb un mateix. Ningú es considera Maquiavèl·lic, però la història ha demostrat que Maquiavel tenia raó en gairebé tots els aspectes de la seva obra "el Príncep" i tots hem aplicat en algun moment o altre alguna de les seves teories. El problema és quan s'aplica en excés, i en aquest sentit sóc poc optimista. L'èxit està sobrevalorat fins i tot encara que no passis de ser un "pringat" més, amb la diferència que davant de "pringat" hi portis la paraula president o secretari i per tant, qualsevol cosa és justificable per a assolir-lo.

Deia que els dos perfils són necessaris i el motiu és clar: l'ambició d'uns fa que en certs moments la maquinària del partit no defalli, mentre que els altres qüestionen, són crítics i no estan disposats a donar-ho tot ja que no tot el seu món és la vida al partit. Però cal que, els que tenen com a objectiu el poder, no oblidin que qui realment dóna riquesa a un partit són les persones que ho donen tot o gairebé tot el que poden sense esperar res a canvi. I també cal, que evitin a qualsevol preu el descontent i la desmotivació que causa aquesta visió de la política, el poder i les seves conseqüències als militants que no la tenen.