Steve Jobs a Standford 1

A tot arreu es fan molt discursos, però la major part d'ells s'acaben reduint a l'anècdota. Són pocs els que arriben a l'interior de l'oient en forma d'una classe magistral de lliçons de vida i a més fent-se escoltar. En els propers tres blogs aniré oferint una transliteració del discurs realitzat per Steve Jobs (creador d'Apple i Pixar) a l'acte d'inici de curs de la universitat de Standford l'any 2005. No us el perdeu, és d'aquells que marquen i no deixen indiferent.
En aquest primer blog dedicat a aquest discurs hi afegeixo el vídeo que està en anglès.



- Gràcies
- Tinc l'honor d'estar avui aquí amb vosaltres en el vostre inici en una de les millors universitats del món.
- La veritat sigui dita, jo mai em vaig graduar. Per dir la veritat, això és el més aprop que he estat mai d'una graduació universitària.
- Avui us vull explicar tres històries de la meva vida. Res especial, només tres històries.
- La primera història tracta sobre "connectar els punts".
- Vaig deixar la universitat de Reed després dels sis primers mesos, però després vaig seguir vagant per allà uns altres 18 mesos´, més o menys, abans de deixar-ho del tot.
- Per què ho vaig deixar?
- Va començar abans de que nasqués. La meva mare era una estudiant jove i soltera, i va decidir donar-me en adopció. Ella tenia molt clar que els qui m'adoptessin haurien de ser titulats universitaris, així que tot es va preparar per a que fos adoptat al néixer per un advocat i la seva dona. Només que quan jo vaig néixer van decidir, a l'últim moment, que el que de veritat volien era una nena. Així que els meus pares, que estaven a la llista d'espera, van rebre una trucada a mitjanit preguntant:
- "Tenim un nen no esperat, el voleu?"
- "I tant", van dir ells.
- La meva mare biològica es va assabentar que la meva mare no tenia titulació universitària, i que el meu pare ni tan sols va curar el batxillerat, així que es va negar a firmar els documents d'adopció. Va cedir, mesos més tard, quan els meus pares van prometre que algun dia jo aniria a la universitat, i 17 anys més tard vaig anar a la universitat.
- Però d'alguna manera descuidada, vaig escollir una universitat que era gairebé tan cara com Stanford, i tots els estalvis dels meus pares, de classe treballadora, els estava gastant en la meva matrícula. Després de sis mesos, no els veia cap propòsit.
- No tenia idea de què volia fer amb la meva vida, i menys encara de com la universitat m'ajudaria a descobrir-ho. I m'estava gastant tots els estalvis que els meus après havien aconseguit al llarg de la seva vida. Així que vaig decidir deixar-ho, i confiar en que les coses anirien bé. En el seu moment em va fer por, però en retrospectiva va ser una de les millors decisions que he pres mai.
- En el moment de deixar-ho, ja no vaig anar més a les classes obligatòries que no m'interessaven i, vaig començar a anar a les que em semblaven interessants. No era idíl·lic. No tenia dormitori, així que dormia al terra de les habitacions dels meus amics, retornava ampolles de Coca-Cola pels 5 cèntims de l'envàs per a aconseguir diners per menjar i els Diumenges a la nit caminava més de 10km per menjar bé un cop a la setmana al temple dels Hare Krishna. M'encantava. I moltes coses amb les que anava topant al seguir la meva curiositat i intuició resultaven no tenir el preu més endavant.
- Us donaré un exemple:
-En aquella època la Universitat de Reed oferia la que potser era la millor formació de cal·ligrafia del país. A tot arreu del campus, tots els pòsters, totes les etiquetes de tots els calaixos, estaven bellament cal·ligrafiades a mà. Com ja no estava matriculat i no tenia classes obligatòries, vaig decidir assistir al curs de cal·ligrafia per aprendre com es feia. Vaig aprendre coses sobre el serif i tipografies sans serif, sobre els espais variables entre lletres, sobre què fa realment gran a una tipografia. Era subtilment bell, històrica i artísticament, d'alguna manera que la ciència no pot capturar, i ho vaig trobar fascinant.
- Res d'això tenia la més mínima esperança d'aplicació pràctica a la meva vida. Però 10 anys més tard, quan estàvem dissenyant el primer ordinador Mac, tot allò va tornar a mi. I vam dissenyar el Mac amb allò a la seva essència. Va ser el primer ordinador amb belles tipografies. Si mai m'hagués passat per aquell curs concret de la universitat, el Mac mai hauria tingut múltiples tipografies, ni caràcters amb espaiat proporcional. I com el Windows no va fer més que copiar el Mac, es provable que cap ordinador personal ho tingués ara. Si mai hagués decidit deixar-ho, no hauria assistit a aquella classe de cal·ligrafia i els ordinadors personals no tindrien la meravellosa tipografia que tenen.
- Evidentment, era impossible connectar els punts mirant cap al futur quan estava a classe, però va ser molt i molt clar al mirar enrere 10 anys més tard. De nou, no pots connectar els punts endavant, només pots fer-ho cap a enrere. Així que teniu que confiar en que els punts es connectaran algun cop al futur.
- Teniu que confiar en alguna cosa, l'instint, el destí, la vida, el karma, el que sigui. Perquè creure que els punts s'uniran et donarà tota la confiança en un mateix. Aquesta forma d'actuar mai m'ha deixat tirat, i ha marcat la diferència a la meva vida.

.... (seguirà)